Descàrregues i industria cultural

Fa unes setmanes PP, PSOE i CiU arribaven a un acord per aprovar la polèmica “Llei Sinde” que permetrà tancar pàgines web que oferisquen continguts o enllaços que estiguen subjectes a drets d’autor. La llei no és més que el resultat, d’un procés per aturar les descàrregues lliures entre usuaris i contribuir a la immobilitat de la industria cultural.

Aquesta setmana, TV3 dedicava al seu programa “Banda Ampla” una discussió entorn a aquest tema. Va ser interessant i es van plasmar les posicions diferenciades entre autors tradicionals, autors moderns, entitats de gestió i usuaris. Des de l’acord entre partits per donar eixida a la polèmica “Llei Sinde” la oposició ha sigut majoritària entre els sectors més vinculats amb la xarxa. Primer perquè la Llei contemplava el tancament preventiu a mans d’una “Comissió de Propietat Intel·lectual”, que no pretenia altra cosa que evitar els jutjats, i posteriorment amb l’acord entre PP-PSOE, que confirma la intenció governamental de contribuir a l’immobilisme de la industria cultural.

Com podreu haver deduït, no estic d’acord en aquesta llei, però això no vol dir que estiga al costat de la “cultura del tot gratis”. Crec que és un error generalitzar i m’agrada puntualitzar i explicar la meua postura respecte a les descàrregues a Internet i la industria cultural.

En primer lloc, quant parlem de descàrregues, caldria puntualitzar de quines pàgines i/o sistemes estem parlant. Crec que hi han dos tipus clarament diferents: les pàgines i sistemes que es mouen per interès econòmic, i les que no. Pàgines web com la famosa “SeriesYonkis” o tantes altres que enllacen continguts a servidors de descàrrega directa, podem afirmar sens dubte que es mouen per un interès purament econòmic, i aquestes pàgines sí que les consideraria il·lícites, donat que es lucren utilitzant treballs d’altres. Per altra banda trobem per exemple el sistema de descàrrega BitTorrent, amb aquest els usuaris poden intercanviar mútuament continguts d’ordinador a ordinador sense que ningun intermediari intervenga en el procés. En aquest últim cas, trobe que no hi ha cap activitat il·lícita donat que l’objecte de l’intercanvi no és el lucre econòmic si no el simple intercanvi de continguts culturals, arxius, etc..

Resumint la meua posició anterior. Crec que les pàgines o sistemes que utilitzen continguts d’altres per lucrar-se cometen una activitat il·lícita. Diferent és el cas on els usuaris intercanvien lliurement els seus arxius, sense cap altre tipus d’interès.

En segon lloc, quant parlem de descàrregues a Internet, és inevitable parlar de la situació de la industria cultural actual. Amb l’aparició d’Internet i els intercanvis, és cert que tant les discogràfiques com productores cinematogràfiques han perdut ingressos, si bé, també és cert que la industria cultural ha anat progressivament incrementant la seua recaptació en concerts. La resposta de la industria cultural (sobretot de la espanyola) ha sigut l’immobilisme.

Actualment la industria cultural a l’Estat Espanyol no s’ha adaptat al nou context tecnològic i pretén conservar un model d’explotació ja caduc.

Sembla certament lògic que la gent tendisca a les descàrregues o fins i tot al famós “Top Manta”, quant el preu d’un CD és clarament abusiu en comparació amb el poder adquisitiu de la majoria dels consumidors. Tímidament, la industria cultural va començar a oferir continguts de pagament via Internet, amb l’aparició de les botigues del tipus iTunes o Amazon. Aquest fet, però, no ha evitat que els preus continuen sent igual o fins i tot més injustos que els del CD físic. Actualment a la majoria de botigues digitals el preu de la descàrrega en MP3 és d’uns 0,99€ per cançó, així el preu d’un disc complet de 10 o 12 cançons pot ser gairebé el mateix que el del disc físic. Aquests preus són clarament abusius si tenim en compte que la distribució digital redueix a mínims els costos de distribució per a les discogràfiques i productores culturals.

Per a mi, l’alternativa, i el model discogràfic del segle XXI te que basar-se en la recaptació via concerts o altres activitats, i no en el preu pròpiament de la música.

Per eliminar la pirateria, només caldria posar uns preus assequibles de descàrrega o facilitar altres mitjans com ara l’Spotify. Si parlem d’indústria musical i Internet, és oportú posar l’exemple d’Spotify. Aquest últim és un programa que en diferents modalitats, de pagament i gratuït amb anuncis, permet escoltar amb màxima qualitat la música de la major part dels cantants i músics del món. Personalment, fa uns dies, vaig adquirir la subscripció prèmium d’Spotify, que permet per 9€ al mes, escoltar música de forma il·limitada i sense anuncis tant a l’ordinador com al mòbil, amb la possibilitat de descàrrega per a escoltar fora de línia. Aquest és un model just i que aprofita els avantatges de la xarxa per oferir un producte realment atractiu i per un preu molt assequible.

Cert és també, que pot ser, la solució no siga tant fàcil per a la industria cinematogràfica. Però per a mostrar que també hi han possibilitats de reconversió i innovació, només ens cal referir-se al “NetFlix” als EUA. “NetFlix” és un sistema que ens permet veure pel·lícules i series per streaming amb molt bona qualitat, a la carta, i per un preu menor als 10€ mensuals. Aquest sistema ha sigut tot un èxit als Estats Units i compta ja amb una quota de mercat molt important dins dels mercat audiovisual.

Resumint, la industria cultural necessita adaptar-se al nou context en que es troba, amb una aposta clarament per la competitivitat i per les noves tecnologies.

Exemples no en falten i si hi haguera més voluntat pot ser el desenvolupament encara seria major. Pretendre conservar un model d’explotació caduc és perjudicial per a tots els ciutadans, perquè limita la competitivitat i el desenvolupament tecnològic. Durant els anys d’absència d’Internet, la industria cultural s’acostumat a viure sense esforços d’innovació i competitivitat, i a rebre subvencions per productes que després difícilment trobaven el seu mercat. Fer front a les descàrregues il·legals (entenent com a tal els intercanvis amb intenció lucrativa) no pot ser la prioritat si no hi ha un model alternatiu adaptat al nou context tecnològic.

Cultura del “tot gratis”? No. Aposta per llicències lliures i Creative Commons? Per suposat. Industria cultural com fa vint anys? No, Gràcies.

Anuncis

Un pensament sobre “Descàrregues i industria cultural

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s