Són les dos notícies econòmiques del moment. Hui el BCE anunciava que començava a comprar deute italià i espanyol, i al mateix temps als EUA els efectes de la rebaixa del rating del deute s’han començat a percebre.
La festa de l’euro s’ha acabat. A hores d’ara, i vist amb perspectiva, sembla que l’adopció de la moneda única es va prendre molt a la lleugera i ara les conseqüències comencen a ser greus. Els pròxims objectius semblen ser l’Estat Espanyol i Itàlia. Sembla que per fi, els famosos “inversors” s’han donat compte del problema del deute italià, amb un volum de deute públic major al 120% del PIB. És a dir, en el cas italià, amb tota la producció de bens i serveis que el país produeix en un any, no podria cancel·lar el seu deute públic.
El nostre bon amic, Jean-Claud Trichet, president del BCE, sembla que ha sigut hui convençut de deixar de banda la seua ortodòxia, i el BCE ha començat a comprar deute espanyol i italià aquest matí, fent caure en més de 100 punts bàsics la prima de risc d’estos dos estats.
Però el problema tornarà a sorgir. La zona euro va ser concebuda amb un optimisme desmesurat i amb un rigor econòmic escàs. Sense polítiques fiscals ni econòmiques unificades, i amb un Banc Central que no acaba de tindre molt clar el seu paper. En la teoria el BCE només te un objectiu: inflació per baix del 2%; i açò li impedeix actuar de forma lliure per respondre als problemes polítics i econòmics. La tant alabada independència del BCE, a banda de ser antidemocràtica, s’ha demostrat econòmicament in-efectiva.
Si la zona euro vol eixir viva d’aquesta situació, cal prendre el timó de forma decidida, deixar-se de victimismes, i actuar de forma clara contra aquells que pretenguen posar en joc el futur de les persones. Ens calen uns polítics a l’altura de les circumstàncies, i lamentablement no els tenim. La zona euro, dona la imatge d’una zona en davallada, on ningú s’aclareix per a prendre decisions, i damunt, les poques que es prenen són equivocades. Com la gran vareta màgica del senyor Trichet, donar de nou barra lliure als bancs.
Canviant de tema, l’altra notícia del dia, és la rebaixa aquest cap de setmana del rating del deute nord-americà per part de l’agència de qualificació Standard&Poors. Probablement, S&P te raó en aquest cas, i la falta de rigor dels polítics nord-americans fa més factible, de nou, el risc de default. La rebaixa ha provocat la caiguda generalitzada de les borses europees, nord-americanes i de bona part del món. No obstant, el problema d’aquest fet, no és la pròpia acció de S&P, que com a agència de qualificació privada pot aconsellar els seus clients de la manera que considere convenient, el problema és quant una bona part dels participants en el mercat agafen aquestes consideracions subjectives com la veritat universal, i obliden que moltes d’estes agències donaven la triple A a Lehman Brohters poc abans de la fallida.
El Mirador Valencià 