Caçadors caçats

La veda s’ha obert. En aquest cas per a caçar els caçadors. Aquesta setmana dos d’ells eren caçats per sorpresa. El rei espanyol, Joan Carles de Borbó, tornava a tindre problemes amb els escalons – segons la versió oficial – i era enxampat en plena crisi del deute caçant elefants a Botswana. Per altra banda, un poc més cap al sud, la presidenta argentina Cristina Fernández de Kirchner anunciava la nacionalització de la divisió petrolífera YPF, fins ara integrada a l’espanyola Repsol.

El nou repte del caçador estrela de l’Estat Espanyol, Joan Carles de Borbó i Borbó: caçar elefants a Botswana. Llàstima que, tot i que sembla que l’elefant també va ser caçat, la víctima principal de l’expedició reial va ser el propi rei. El safari va ser cancel·lat, segons la versió oficial per un nou incident amb un escaló. El rei va ser traslladat a Madrid per rebre tractament mèdic – turisme sanitari? – i els draps bruts van eixir a la llum. No era la primera vegada que el monarca espanyol gaudia d’elitistes jornades de caça finançades amb diners públics. No obstant, aquesta vegada la coincidència del viatge amb la crisi del deute espanyol i un context de retallades generalitzades, va ser el detonant de les crítiques. Gairebé tots els partits polítics a excepció del PP i del PSOE, van criticar la cacera reial i van exigir disculpes per la mateixa.

Certament aquestes activitats diuen molt de la figura de Joan Carles de Borbó. Tot i la propaganda oficialista dels grans mitjans de comunicació espanyols, aquesta vegada la situació va excedir al control de la Casa Reial. Alguns mitjans suposadament “progressistes” com “El País” publicaven certs editorials llevant importància a l’assumpte i recordant el paper del rei en la transició democràtica, com si això l’haguera d’avalar de per vida. En eixir de l’hospital, el rei demanava “disculpes” i deia que “no tornaria a passar”; es referia a l’amant o a l’elefant?

La realitat és que és inexplicable que a estes altures de la “pel·licula” la Casa Reial encara continue sent una illa de completa opacitat. No tenim cap informació de les despeses que realitza, de les activitats i reunions que manté el rei, no en sabem res. I els dos principals partits polítics espanyols pareixen disposats a perpetuar aquest dèficit democràtic.

Per altra banda, el segon caçador caçat de la setmana ha sigut l’empresa espanyola “Repsol” i el govern espanyol amb Mariano Rajoy al capdavant. La presidenta Argentina anunciava després de setmanes de rumors, la nacionalització de la petrolífera YPF. L’ofensiva de les autoritats polítiques espanyoles i dels seus mitjans de comunicació va ser immediata. La premsa i l’opinió pública s’escandalitzava.

YPF (Yacimientos Petrolíferos Fiscales) va ser pública fins al 1993, quan es va iniciar un procés de privatització que acabaria en la seua compra per part de l’espanyola REPSOL. Des d’aleshores fins ara, la relació ha sigut complicada i les demandes per a una re-nacionalització havien pres força. Els argentins acusaven a Repsol de fer-hi poca inversió i de treure’n profit unilateral dels seus recursos. Així, aquesta setmana el govern argentí decidia nacionalitzar el 51% de YPF per retornar el control de l’empresa a l’Estat i a les províncies on es produeix petroli. L’anunci va ser interpretat per l’Estat Espanyol com un atac als seus interessos i ha generat tot tipus de reaccions d’oposició. Els mitjans espanyols tractaven la notícia com una qüestió de vital importància per a la societat espanyola.

La qüestió serà de gran importància per a Repsol, però no ho és en absolut per als ciutadans espanyols. La decisió de l’Argentina és una decisió plenament legítima i que respon a la voluntat del seu poble de gestionar els seus propis recursos. Alguns argumenten que aquest tipus d’accions ensorren la confiança dels inversors estrangers perquè no es respecta el principi de seguretat jurídica. El que no entenen és que els interessos d’un poble sobirà estan per damunt de qualsevol seguretat jurídica existent. A més, aquest tipus de procediments es contemplen en l’ordenament jurídic, al igual que els processos de privatització, per tant el debat sobre si aquestes mesures trenquen el principi de seguretat jurídica podria ser una discussió llarga.

En resum, aquesta setmana, dos caçadors que han sigut víctimes de les seues pròpies caceres.

Per Joan Sanchis i Muñoz

La cosa va d’eleccions…

En aquestes últimes setmanes, la cosa ha anat d’eleccions. El passat diumenge 20 de novembre teníen lloc les eleccions generals al parlament espanyol, i aquesta setmana el dijous 24, les eleccions d’estudiants a la Universitat de València.

Tot i que la meua implicació personal en les primeres haja sigut majorment escassa no vull deixar de fer alguna referència. Tot i l’àmplia victòria de la dreta amb el Partit Popular, hi han bones notícies. Evidentment, la notícia és que per fi podrem escoltar una veu valenciana i valencianista al Congrés dels Diputats, amb l’elecció del candidat de la Coalició Compromís, Joan Baldoví, com a diputat per la circumscripció de València. Però no és menys important el fet que Esquerra Unida aconseguisca per fi grup parlamentari o el fet que l’esquerra abertzale, fins ara silenciada per l’administració espanyola, aconseguisca representació amb 7 diputats de la mà d’Amaiur. Serà sens dubte una legislatura mogudeta, amb grans contrastos dins del parlament.

Pel que fa a la Universitat, les bones notícies de l’any passat es repeteixen i encara milloren. El Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA) aconseguia de nou una nova majoria entre l’estudiantat amb 20 claustrals electes arreu de les diferents Facultats de la Universitat de València. És el resultat de la feina incansable de molts companys i companyes que porten tot l’any treballant organitzant activitats i que han posat tot el seu esforç en explicar la feina que fem al BEA en els diferents òrgans de la Universitat.

Personalment, vaig estar implicat tota la setmana en la campanya del BEA-ITACA a la Facultat d’Economia. Vam centrar els nostres esforços en explicar a la gent quina universitat volem, en explicar la importància de la representació de l’estudiantat en la Junta de la Facultat i en el Claustre de la Universitat. No vam intentar més que traslladar el treball que venim realitzant molts representants, entre els que em trobe, des de la nostra elecció l’any passat. Hem assistit a totes les Juntes de Facultat i sobretot hem reivindicat públicament tot allò en el que ens vam comprometre. Hem utilitzat moltes hores del nostre temps lliure, del nostre temps per anar a classes, per poder aconseguir coses per als estudiants, i aquest treball s’ha materialitzat en resultats que no sempre són clarament visibles. I aquest any, com a membre electe de la Junta de la Facultat i del Claustre, em torne a comprometre amb el mateix; en treballar dia a dia en totes les reunions i en traslladar als òrgans allò que hem proposat a totes les estudiantes i estudiants. Des d’ací també, aprofite, per donar les gràcies a les 224 persones que van confiar en mi com a cap de llista a la Junta de Facultat i que ens han consolidat com a segona força a la Facultat d’Economia.

I ara, toca tancar aquesta etapa electoral i obrir-ne una de nova. Tocarà treballar de valent, tocarà fer front a l’estudi i a totes les incerteses del futur. Tocarà aplicar el “treballem el present, guanyem el futur”!

L’esquerra abertzale presenta la seua nova alternativa política

Aquest matí, l’esquerra abertzale ha presentat a Bilbao la seua nova formació amb la que concorrerà a les properes eleccions autonòmiques i municipals. La nova formació s’ha desvinculat clarament de l’organització ETA i ha condemnat fermament la violència de la mateixa.

La esquerra abertzale ha declarat el seu “compromís ferm i indubtable d’aposta per les vies exclusivament polítiques i democràtiques, sense marxa enrere”, segons ha anunciat el seu portaveu Rufi Etxeberria en la presentació dels nous estatuts de la formació. Ha subratllat que “rebutja i s’oposa a l’ús de la violència o la amenaça de la seua utilització per a la consecució d’objectius polítics, incloent la violència de ETA si la haguera”. De fet, els nous estatus, que per primera vegada admetran afiliats, especifiquen la possibilitat d’expulsió a aquells militants que justifiquen de qualsevol forma la violència.

Amb totes les cartes de nou damunt la taula, la reacció dels grans partits espanyols ha sigut la de sempre. El Govern Espanyol de la mà del PSOE, ha reconegut que és un pas endavant, però com diuen sempre “insuficient”, i el portaveu del partit Marcelino Iglesias ja ha declarat que “la democràcia estarà molt atenta”, entenent-se com a tal que els mecanismes de persecució de l’Estat faran l’impossible per trobar el mínim punt feble en les declaracions de l’esquerra abertzale. En el cas del Partit Popular la cosa ha sigut pitjor, han fet un crida directament a la seua il·legalització i han declarat que “faran tot el que estiga a les seues mans per a que no estiguen en les eleccions”. Com veieu la democràcia està servida.

PP i PSOE s’empenyen en perseguir a un adversari polític que acompleix al peu de la lletra tots els requisits de la Llei de Partits. Tot i que aquests intenten convertir-la en una llei pròpia d’un règim dictatorial.

Era si més no sorprenent (o ja no perquè sol ser habitual), la forma tendenciosa en que molts mitjans espanyols traslladaven hui la noticia. El telediari de Televisió Espanyola obria amb la noticia i recordava una per una les vinculacions passades d’alguns membres de la nova formació, en un intent de desacreditar la nova alternativa, com si ningú tinguera dret a canviar de posició en la seua vida política. Altres mitjans escrits segueixen empenyats en anomenar a la nova formació “Batasuna” (partit ja il·legalitzat anteriorment), quant el nom de la nova formació encara no s’ha presentat. És un simple detall però que diu molt de la visió poc rigorosa que ens ofereixen aquests mitjans.

Per la meua part, crec que és un pas molt important per part de l’esquerra abertzale. Els estatuts i les declaracions de la nova formació compleixen al 100% els requisits estipulats en la injusta, però legal Llei de Partits (només cal veure com s’oblida de la condemna d’altres violències com el franquisme). És un pas definitiu que uneix a l’independentisme basc entorn al rebuig de la violència i que permetrà per fi una presència normalitzada dels posicionaments abertzales en les institucions.

ETA queda més aïllada que mai, i l’independentisme basc reforçat.

Descàrregues i industria cultural

Fa unes setmanes PP, PSOE i CiU arribaven a un acord per aprovar la polèmica “Llei Sinde” que permetrà tancar pàgines web que oferisquen continguts o enllaços que estiguen subjectes a drets d’autor. La llei no és més que el resultat, d’un procés per aturar les descàrregues lliures entre usuaris i contribuir a la immobilitat de la industria cultural.

Aquesta setmana, TV3 dedicava al seu programa “Banda Ampla” una discussió entorn a aquest tema. Va ser interessant i es van plasmar les posicions diferenciades entre autors tradicionals, autors moderns, entitats de gestió i usuaris. Des de l’acord entre partits per donar eixida a la polèmica “Llei Sinde” la oposició ha sigut majoritària entre els sectors més vinculats amb la xarxa. Primer perquè la Llei contemplava el tancament preventiu a mans d’una “Comissió de Propietat Intel·lectual”, que no pretenia altra cosa que evitar els jutjats, i posteriorment amb l’acord entre PP-PSOE, que confirma la intenció governamental de contribuir a l’immobilisme de la industria cultural.

Com podreu haver deduït, no estic d’acord en aquesta llei, però això no vol dir que estiga al costat de la “cultura del tot gratis”. Crec que és un error generalitzar i m’agrada puntualitzar i explicar la meua postura respecte a les descàrregues a Internet i la industria cultural.

En primer lloc, quant parlem de descàrregues, caldria puntualitzar de quines pàgines i/o sistemes estem parlant. Crec que hi han dos tipus clarament diferents: les pàgines i sistemes que es mouen per interès econòmic, i les que no. Pàgines web com la famosa “SeriesYonkis” o tantes altres que enllacen continguts a servidors de descàrrega directa, podem afirmar sens dubte que es mouen per un interès purament econòmic, i aquestes pàgines sí que les consideraria il·lícites, donat que es lucren utilitzant treballs d’altres. Per altra banda trobem per exemple el sistema de descàrrega BitTorrent, amb aquest els usuaris poden intercanviar mútuament continguts d’ordinador a ordinador sense que ningun intermediari intervenga en el procés. En aquest últim cas, trobe que no hi ha cap activitat il·lícita donat que l’objecte de l’intercanvi no és el lucre econòmic si no el simple intercanvi de continguts culturals, arxius, etc..

Resumint la meua posició anterior. Crec que les pàgines o sistemes que utilitzen continguts d’altres per lucrar-se cometen una activitat il·lícita. Diferent és el cas on els usuaris intercanvien lliurement els seus arxius, sense cap altre tipus d’interès.

En segon lloc, quant parlem de descàrregues a Internet, és inevitable parlar de la situació de la industria cultural actual. Amb l’aparició d’Internet i els intercanvis, és cert que tant les discogràfiques com productores cinematogràfiques han perdut ingressos, si bé, també és cert que la industria cultural ha anat progressivament incrementant la seua recaptació en concerts. La resposta de la industria cultural (sobretot de la espanyola) ha sigut l’immobilisme.

Actualment la industria cultural a l’Estat Espanyol no s’ha adaptat al nou context tecnològic i pretén conservar un model d’explotació ja caduc.

Sembla certament lògic que la gent tendisca a les descàrregues o fins i tot al famós “Top Manta”, quant el preu d’un CD és clarament abusiu en comparació amb el poder adquisitiu de la majoria dels consumidors. Tímidament, la industria cultural va començar a oferir continguts de pagament via Internet, amb l’aparició de les botigues del tipus iTunes o Amazon. Aquest fet, però, no ha evitat que els preus continuen sent igual o fins i tot més injustos que els del CD físic. Actualment a la majoria de botigues digitals el preu de la descàrrega en MP3 és d’uns 0,99€ per cançó, així el preu d’un disc complet de 10 o 12 cançons pot ser gairebé el mateix que el del disc físic. Aquests preus són clarament abusius si tenim en compte que la distribució digital redueix a mínims els costos de distribució per a les discogràfiques i productores culturals.

Per a mi, l’alternativa, i el model discogràfic del segle XXI te que basar-se en la recaptació via concerts o altres activitats, i no en el preu pròpiament de la música.

Per eliminar la pirateria, només caldria posar uns preus assequibles de descàrrega o facilitar altres mitjans com ara l’Spotify. Si parlem d’indústria musical i Internet, és oportú posar l’exemple d’Spotify. Aquest últim és un programa que en diferents modalitats, de pagament i gratuït amb anuncis, permet escoltar amb màxima qualitat la música de la major part dels cantants i músics del món. Personalment, fa uns dies, vaig adquirir la subscripció prèmium d’Spotify, que permet per 9€ al mes, escoltar música de forma il·limitada i sense anuncis tant a l’ordinador com al mòbil, amb la possibilitat de descàrrega per a escoltar fora de línia. Aquest és un model just i que aprofita els avantatges de la xarxa per oferir un producte realment atractiu i per un preu molt assequible.

Cert és també, que pot ser, la solució no siga tant fàcil per a la industria cinematogràfica. Però per a mostrar que també hi han possibilitats de reconversió i innovació, només ens cal referir-se al “NetFlix” als EUA. “NetFlix” és un sistema que ens permet veure pel·lícules i series per streaming amb molt bona qualitat, a la carta, i per un preu menor als 10€ mensuals. Aquest sistema ha sigut tot un èxit als Estats Units i compta ja amb una quota de mercat molt important dins dels mercat audiovisual.

Resumint, la industria cultural necessita adaptar-se al nou context en que es troba, amb una aposta clarament per la competitivitat i per les noves tecnologies.

Exemples no en falten i si hi haguera més voluntat pot ser el desenvolupament encara seria major. Pretendre conservar un model d’explotació caduc és perjudicial per a tots els ciutadans, perquè limita la competitivitat i el desenvolupament tecnològic. Durant els anys d’absència d’Internet, la industria cultural s’acostumat a viure sense esforços d’innovació i competitivitat, i a rebre subvencions per productes que després difícilment trobaven el seu mercat. Fer front a les descàrregues il·legals (entenent com a tal els intercanvis amb intenció lucrativa) no pot ser la prioritat si no hi ha un model alternatiu adaptat al nou context tecnològic.

Cultura del “tot gratis”? No. Aposta per llicències lliures i Creative Commons? Per suposat. Industria cultural com fa vint anys? No, Gràcies.

Ara

Fa ja setmanes que seguisc el nou diari català, “Ara“, em sembla un mitjà molt interessant tant per les seues opinions com per la seua informació a nivell internacional i en altres matèries que habitualment no tracten molts mitjans. A més a més te una presència molt destacada a internet, amb una web molt encertada i una bona presència a les xarxes socials, sobretot al Twitter. També te una secció específica d’informació del País Valencià, que no va gens malament. És per això que simplement afegisc l’enllaç, i us recomane que li feu una ullada:

Ja hi ha acord per a la Llei Sinde

Ahir per la vesprada, es començava ja a rumorejar per Twitter, que l’acord entre PP i PSOE per donar eixida a la fracasada “Llei Sinde” estava al caure. Efectivament poques hores després, alguns mitjans digitals publicaven ja l’exclusiva de l’acord a que havien arribat PP i PSOE per tal de votar conjuntament una nova esmena que permetria l’aprovació de la disposició.

Segons ADSLZone.net:

El nuevo texto aprobado introduce mayores “garantías judiciales” según fuentes del ejecutivo. El único cambio introducido es que para el cierre de una página web se requerirá una “autorización judicial previa” para que la Comisión dependiente del Ministerio de Cultura requiera la identificación del dueño de la página web que está infringiendo los derechos de los autores. En opinión de los expertos, el nuevo texto no aporta ninguna garantía judicial con respecto al anteproyecto de ley.

Según el Gobierno, el juez intervieve desde el primer momento del proceso, cuando la comisión de Propiedad Intelectual reciba una denuncia y haya que requerir datos como quién es el responsable del dominio, cuántos usuarios tiene u otros asuntos sujetos a confidencialidad. Sin embargo, en opinión de los expertos, será la comisión dependiente de Cultura quién decida las páginas que vulneran o no los derechos de propiedad intelectual.

La legitimitat del Tribunal Constitucional

Ahir finalment dictava sentència el Tribunal Constitucional espanyol sobre la “constitucionalitat” de l’Estatut de Catalunya aprovat el 2006. El resultant final era l’esperat. El Tribunal tombava els aspectes més importants del mateix, com el reconeixement de nació per a Catalunya o l’ús del català com a llengua preferent. Mentre, els mateixos mitjans de comunicació espanyols intentaven tranquil·litzar-nos repetint constantment que només eren 15 els articles tocats. Davant la sentència, la majoria de partits catalans van mostrar el seu descontent i la intenció de convocar mobilitzacions.

Però més enllà del estrictament polític, aquest conflicte planteja un xoc de legitimitats que molts portàvem advertint feia temps. Per una banda la voluntat d’un poble expressada a les urnes, i per altra un tribunal polític que pot decidir per nosaltres. És una situació realment anòmala que no es dona en la majoria d’Estats moderns on el parlament és realment qui té el poder de decisió sobre matèries purament polítiques. Però si ja tindríem motius per rebutjar d’entrada una institució censora com el Tribunal Constitucional, encara en tenim més coneixent el caràcter polític de la mateixa. Cal recordar que el Tribunal Constitucional és una institució merament política i partidista, i que al cap i a la fi interpreta d’una forma o d’un altra la constitució segons les seues pròpies conviccions polítiques.

Atenent al que hem dit, a mi les sentències dictades per este tribunal no em mereixen cap tipus de credibilitat.

En primer lloc perquè crec que la sobirania del poble està per damunt de qualsevol tribunal, i en segon lloc perquè precisament aquest tribunal no te absolutament cap tipus de credibilitat donat les tendències polítiques que manifesta. En aquest sentit, m’alegre que almenys un partit com Esquerra Republicana haja manifestat el seu rebuig a la sentència, ni acatant-la ni compartint-la.

Per a Catalunya evidentment és un cop dur, però per a casa nostra, és un motiu per a reflexionar sobre els mètodes de l’Estat Espanyol.

Que hagen obligat l’Estatut a incloure 8 vegades “l’indissoluble unitat d’Espanya” es tota una manifestació d’intencions…