El fracàs de les polítiques de devaluació salarial a l’euro-zona

Matt Kenyon on low wagesAquest darrer dimecres 21 de Gener, el professor Jorge Uxó de la Universitat de Castella la Manxa (UCLM) oferia un seminari a la Facultat d’Economia al voltant de la crisi econòmica, desocupació i polítiques salarials a la zona euro. Durant la conferència es van apuntar algunes interessants reflexions que contrasten amb la diagnosi convencional sobre la crisi, així com en les polítiques econòmiques adoptades per fer front a la mateixa.

El relat hegemònic a la Unió Europea aquests darrers anys ha estat una aposta clara per la devaluació salarial com a única via possible per guanyar competitivitat. Les principals reformes estructurals dutes a terme a la perifèria europea s’han centrat en incrementar la flexibilitat laboral i en afavorir una tendència a la baixa dels salaris. Sota la perspectiva neoclàssica, això hauria de permetre el retorn a l’equilibri de llarg termini, millorant en el curt i mitjà termini les exportacions dels països que es troben en pitjor situació. Evidentment, l’assumpció necessària per a poder realitzar aquesta afirmació és entendre que els salaris a la perifèria s’han situat per sobre dels d’equilibri. És a dir, allò de “heu viscut per sobre de les vostres possibilitats”.

La realitat és que al centre de la Unió Europea, particularment a Alemanya, el creixement dels salaris abans de la crisi va ser molt modest, mentre que als països de la perifèria els salaris nominals sí van augmentar d’una forma considerable. Però què ens mostra precisament aquesta tendència en relació als patrons de creixements pre-crisis? Doncs ens indica bàsicament que el gran creixement de les exportacions alemanyes des de la creació de l’euro-zona s’explica per una demanda agregada creixent als països de l’entorn, particularment impulsada per l’abundància de crèdit barat i l’alça dels salaris nominals. Així doncs, apareixen dos models diferents de creixement: l’alemany impulsat per les exportacions, i el perifèric, impulsat per la demanda agregada local (crèdit barat + salaris en alça).

El 2007, la crisi financera internacional, així com la gran davallada que va sofrir el sector de la construcció, van enfonsar la demanda agregada especialment als països de la perifèria. El crèdit ja no arribava com abans, la desocupació va augmentar, i els salaris s’estancaven o retrocedien. Apareixen doncs, greus desequilibris macroeconòmics que cal afrontar, entre ells la caiguda de la producció i l’empitjorament de les balances comercials. És en aquest context on entren en joc les polítiques de devaluació com a resposta a la crisi.

S’inicien programes de reformes estructurals amb la intenció de reduir els costos laborals i facilitar la flexibilitat salarial a la baixa. La intenció, com hem comentat abans, és reduir els costos laborals unitaris (CLU) i amb això millorar la competitivitat general de l’economia utilitzant les exportacions com a palanca per eixir de la crisi. No obstant això, l’aplicació d’aquestes polítiques te també conseqüències dramàtiques que empitjoren la situació al menys a curt termini. Entre els efectes més destacats, les polítiques de devaluació alimenten la tendència baixista del PIB, incrementant al mateix temps els ràtios de deute. A més a més, la disminució dels CLU no te perquè acabar reflectint-se en el preu real, com de fet ha succeït en el nostre cas. La baixada dels costos laborals ha passat a engrossir el marge de beneficis empresarials, però no ha tingut un efecte rellevant en el preu final. La desitjada millora de la competitivitat es transforma doncs només en una manera d’incrementar el percentatge que suposa el marge empresarial sobre el preu final del producte. Amb aquesta lògica, les polítiques de devaluació actuen només com a polítiques pro-capital, però tenen a curt termini efectes perversos sobre la demanda interna.

En economies altament dependents de la demanda interna aquest tipus de polítiques pro-capital no tenen cap fonamentació teòrica, ja que són precisament els salaris els que impulsen el creixement i retroalimenten la demanda agregada. Les polítiques pro-capital només tenen efectes en aquells països on el creixement ve determinat en major mesura per la inversió i el sector empresarial dirigit a l’exportació. En altres paraules, les polítiques pro-capital poden ser aptes per a Alemanya, però són absolutament nefastes per a la perifèria.

Anuncis

Finançament autonòmic, entre la irresponsabilitat i la resignació

Últimament he estat bastant immers en la qüestió del finançament autonòmic al País Valencià; m’he llegit un parell de llibres, n’he fet números, he estudiat la cronologia, i no deixa de sorprendrem el fet que hagem deixar passar durant tant de temps una qüestió clau com aquesta. La diagnosi és probablement més política que econòmica. Ahir, durant el debat que va tindre lloc a l’Aula Magna de l’Edifici Històric de la Universitat de València, “Claustre Obert”, vaig preguntar al Conseller d’Hisenda, José Manuel Vela, per aquesta qüestió, i la seua resposta – o no resposta – no fa si no confirmar la meua diagnosi inicial.

Foto: Carles Francesc / El País

L’esdeveniment de què us parlava, tingué lloc ahir dimarts 5 de Juny i el títol era “finançament autonòmic i crisi”. L’acte aprofitava per a presentar un interessant informe encarregat per l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE) al IVIE (Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques) que confirma el que molts venim denunciant fa temps, el greuge sistemàtic que patim els valencians en la distribució del finançament autonòmic a l’Estat Espanyol.

No entraré en l’anàlisi ni en les xifres, per a això, us deixe l’enllaç a un dossier que vaig preparar fa poc per a la revista “Economia 21” que elaborem un grup d’estudiants de la Facultat d’Economia. En tot cas, per als inexperts en la matèria, simplement heu de saber que els valencians tot i situar-nos per baix de la mitjana espanyola en quan a renda per càpita, rebem de mitjana un 9% menys del sistema de finançament autonòmic. És a dir, som més pobres i financem altres CCAA més riques.

Entre els components de la taula del debat, es trobava el Conseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana, José Manuel Vela. Aquest en la línia de la resta de participants, va denunciar la discriminació del model cap al País Valencià i va justificar l’endeutament com a “mètode de protesta”, “ens hem endeutat per a poder tindre el mateix que la resta”. Les seues justificacions per a la persistència d’un model tan perjudicial per al nostre país: el govern central del PSOE.

Davant la intervenció del Conseller, vaig aprofitar el torn obert de paraula, per plantejar l’alternativa del concert econòmic i també per llançar-li unes reflexions al Conseller. Les intervencions del senyor Vela al debat donaven la sensació de què el tema no anava amb ell, que no se’n feia responsable d’un govern de la Generalitat que durant anys i anys no ha sabut reclamar el que ens pertocava com a valencians. Li vaig traslladar la meua impressió de que els polítics valencians dels dos grans partits no han actuat mai com a valencians al Congrés dels Diputats; no hi ha prou amb presumir de valencianitat, han d’haver-hi fets. Li vaig recordar la seua abstenció al Consell de Política Fiscal i Financera en l’aprovació de la reforma del model el 2009. Al mateix temps, vaig aprofitar per mostrar-li la meua discrepància a la seua afirmació de que l’endeutament era poc més que un “mètode de protesta” per a obtindre “el mateix que la resta”, el malbaratament en grans esdeveniments i luxes és la millor mostra de que l’endeutament no s’ha utilitzat per a tindre una sanitat o una educació al nivell d’altres CCAA (de fet seguim a la cua en inversió en aquests àmbits).

A les meues dos preguntes, poc va tindre que dir el senyor Vela. Seguia defugint cap responsabilitat en la gestió del Partit Popular i tornava a insistir amb “el mur del govern central del PSOE”; lamentable que un gestor no es faça càrrec de la seua pròpia gestió, d’haver permés perdre als valencians milions i milions en recursos que ens pertoquen. El senyor Conseller només es limitava a mostrar una certa resignació i a repetir constantment “no s’ha pogut aconseguir”, “ho seguirem intentant”. Per altra banda, va rebutjar frontalment les meues acusacions de malbaratament de recursos, i es va espolsar que si Catalunya te Fórmula 1, perquè no València? El senyor Vela no entén res, no se’n adona que ell i els seus companys de partit estan, a banda de permetent un espoli sistemàtic dels nostres recursos per part de l’Estat Espanyol, alimentant un model econòmic vulnerable basat únicament en activitats turístiques i en el creixement de l’ocupació com a via de creixement econòmic.

I així estem els valencians, amb uns polítics que s’auto-declaren irresponsables de la seua pròpia gestió i que a més es resignen a no aconseguir allò que ens pertoca com a valencians i valencianes.

Ací us deixe també la crònica del debat a “El País”

Retallades no, eficiència sí

Entre dèficits i retallades anem últimament. És el mantra del dia a dia, i la gent ho té assumit. El fals dogma que l’austeritat i l’equilibri pressupostari generarà creixement econòmic segueix sent pregonat arreu d’Europa. No es parla de creixement, ni d’eficiència: el punt de mira només s’ha fixat a retallar grans xifres que ocupen els titulars de l’endemà. Així no ens en sortirem.

Però més enllà d’aquestes directrius errònies, el debat de les retallades també ha posat damunt la taula la discussió sobre la ineficiència en la gestió d’alguns servicis públics. És clar que de vegades els debats són interessats, però tampoc no n’hem de fugir.
El debat s’ha d’obrir també quant als servicis de sanitat i educació, i no perquè Brusel·les ens exigisca una xifra de dèficit, sinó perquè és realment necessari per al bon funcionament de la nostra economia.

Parlem de sanitat i d’educació. En sanitat tots sabem que hi han excessos, que hi ha gent que utilitza de forma poc raonable el servici i que els armaris plens de medicaments són la tònica general a les nostres cases. Caldrà veure de quina forma podem aplicar mesures de control: el copagament (o repagament) progressiu –sempre que contemple exempcions per a les rendes més baixes– pot ser una via. Però aquesta no ha de ser una simple via de reducció de la despesa, sinó un mecanisme que ajude a invertir, per exemple, més en investigació sanitària. Pel que fa a l’educació, els recursos que utilitza ara mateix ja són limitats. Potser en l’àmbit universitari sí que caldria racionalitzar un poc la oferta formativa, que no s’oferisca la mateixa titulació (pública) en dos universitats veïnes, per exemple; però en la resta del sistema d’ensenyament en general cal un esforç d’inversió molt més important.  Cerquem guanys en eficiència, no retallades.

No obstant, també haurem de dir que vivim en un Estat on els alcaldes i alts càrrecs cobren sous desorbitats, on els diputats tenen plans de pensions privats i on tenim grans carreteres i trens d’alta velocitat que no utilitza ningú. N’haurem de parlar. De TOT.

En tot cas, l’objectiu no haurà de ser en cap moment l’austeritat, sinó la reassignació de recursos dins del sector públic. Eficiència per a un estat del benestar més fort, retallades indiscriminades no.

Mercat laboral: Flexibilitat vs Protecció social

Aquest divendres passat, el govern espanyol feia pública la nova reforma laboral. L’eix principal d’actuació és la famosa ‘flexibilització’ del mercat laboral. La reforma redueix a 20 dies la indemnització amb acomiadament procedent, i a 33 dies per als improcedents, a més d’introduir tota una sèrie de mesures que faciliten la flexibilitat interna de l’empresa en termes de salaris o negociació col·lectiva, etc. La reforma suposa per tant un abaratiment de l’acomiadament i un retrocés important en la protecció social del treballador, en favor de la llibertat de l’empresari.

Recentment, de fet, tots els debats entorn als problemes que pateix el mercat laboral estatal han girat al voltant de la seua manca de flexibilitat; entenent per flexibilitat com de fàcil és despatxar un treballador per part de l’empresari. Certament, podem dir que el mercat laboral espanyol ha estat fins ara un mercat laboral molt rígid en comparació amb la resta de països europeus, tant quant a restriccions legals com a la quantia d’indemnització.

Quins efectes positius o negatius ha tingut aquesta manca de flexibilitat? Un dels efectes negatius més importants ha estat la dualització del mercat de treball –influïda també per altres factors– i la reticència de l’empresariat a establir contractes de duració indefinida, generant una elevada temporalitat en els llocs de treball. Els efectes positius són la major seguretat laboral dels treballadors que poden haver retingut algun lloc de treball a causa de  l’elevat cost de despatxar-los. No obstant, cert és també que això no ha impedit que en els últims anys s’haja acomiadat milers i milers de treballadors i treballadores que han engreixat les xifres de l’atur fins als cinc milions; per tant, és discutible fins a quin punt aquesta ‘protecció’ ha estat efectiva en la realitat.

Pet tant, és preferible un mercat laboral més flexible? Segons la teoria econòmica clàssica, sí. Un mercat laboral més flexible, almenys en la teoria, ha d’incentivar la contractació, ja que l’empresariat no ha de preocupar-se en excés pels costos que tindrà en despatxar el treballador. Al mateix temps, la facilitat d’acomiadament, però, suposa una reducció de la protecció del treballador i de la seua seguretat laboral. I doncs: com podem trobar l’equilibri entre flexibilitat i protecció social per al treballador?

Un model alternatiu pot ser el del Regne Unit. La llei laboral britànica permet acomiadar per motius ‘raonables’ sense cap tipus d’indemnització sempre que no es duga més de dos anys en el lloc de treball; i en el cas de superar els dos anys, les indemnitzacions continuen sent mínimes (de setmanes per any treballat).

És un mercat laboral amb un grau de flexibilitat laboral elevat. No obstant, els britànics no han buscat la protecció social del treballador a través de les barreres per acomiadar, sinó amb un sistema de protecció social més ampli. Les persones en situació de desocupació poden rebre l’anomenada ‘Job Seeker’s Allowance’, que inclou una prestació principal més altres mesures com el pagament de l’habitatge i d’altres despeses.

Així, es compensa la manca de seguretat laboral interna en el lloc de treball, per una elevada protecció social externa per als desocupats. És un model que equilibra una elevada flexibilitat amb la protecció social. En canvi, el model espanyol, a la llum de les xifres, no ha estat efectiu ni per a incentivar la contractació, ni per a dissuadir l’acomiadament; i les successives reformes laborals introduïdes pels diferents governs del PP i del PSOE no han aconseguit solucionar el problema. En general, les reformes s’han centrat a afavorir la flexibilitat, però a costa dels drets socials dels treballadors. No hi ha hagut equilibri; en especial en aquesta última reforma.

Les posicions en matèria laboral han estat extremes per les dues parts implicades: els treballadors volen dificultar al màxim el seu acomiadament, mentre que els empresaris volen llibertat d’actuació. Cal trobar una espècie de tercera via. De res no ens serveix un model amb molta seguretat laboral si no es generen llocs de treball; i tampoc no ens serveix un model on es creen molts llocs de treball però amb elevada temporalitat i sense cap tipus de seguretat. El model britànic s’aproxima a aquesta tercera via. Elimina les barreres a la contractació i a l’acomiadament; i alhora manté un nivell elevat de protecció social. Podríem pensar que un possible efecte de l’aplicació del model britànic podria ser una elevada temporalitat davant la facilitat per a despatxar; però no ha estat així, el Regne Unit ha gaudit històricament de baixes taxes de temporalitat, mentre que l’estat espanyol n’ha estat al capdavant.

Possiblement caldria una anàlisi més detallada, tenint en compte la diferència en el model productiu i altres factors que incideixen sobre el mercat de treball. Però amb una primera anàlisi sembla que el model britànic ha funcionat raonablement bé. Potser, el punt feble del model siga la manca de seguretat interna en el lloc de treball, però açò sembla que ha estat contradit segons les xifres per la tendència a l’estabilitat; i compensat per l’elevada protecció externa front a la desocupació.

Al meu parer caldria treballar per un model que trobe un equilibri semblant. Que facilite la contractació, però que al mateix temps mantinga un bon nivell de protecció social. No és impossible, i el model britànic, juntament amb altres, n’és un bon exemple.

Publicat a VilaWeb.cat

La Generalitat Valenciana en fallida tècnica

Fa temps que venint sabent de la mala situació financera que pateixen les arques públiques valencianes. La situació ha arribat ja a un punt de no retorn. Segons publicava hui “El País”, el Govern Espanyol hauria tingut que intercedir per a resoldre el retràs en el pagament d’un deute de 123 milions d’euros amb el Deustche Bank.

Tot sembla que el Govern Espanyol hauria aconseguit que un altra entitat financera (desconeguda) refinançara el deute davant la incapacitat de pagament per part de la Generalitat Valenciana. És la gota que ha fet vessar el got d’una situació que ve sent delicada des de fa mesos.

Les causes del punt en què ens trobem són fonamentalment dos:

  • Mala gestió del govern de la Generalitat: És evident que s’han malbaratat recursos sense cap tipus de mirament. En els últims anys els “grans esdeveniments” eixien de baix les pedres, i el retorn econòmic no era ni molt menys el que es publicitava; i a això cal afegir-li els sobrecostos i la corrupció. S’han gastat diners en sectors ara enfonsats com l’habitatge, o a despesa totalment supèrflua. S’han dut a terme polítiques econòmiques totalment equivocades, com l’exempció de l’impost de patrimoni. Tot aquest conjunt de factors i d’altres aliens, com l’augment de població, han generat una economia vulnerable, assolint a més un volum de deute auto-generat per la pròpia mala gestió. Les factures segueixen als calaixos, i la situació no anirà a millor.
  • Sistema de finançament deficient i altres problemes estructurals: El problema – quantitativament – no és tant el malbaratament i la mala gestió com els problemes estructurals que te l’economia del nostre país. Ara mateix, el model de finançament que ens marca l’Estat Espanyol, a banda de no tindre en compte la població real del país, ens suposa un espoli fiscals que alguns estudis han xifrat al voltant del 7% del Producte Interior Brut anual. Això implica que dels nostres propis recursos, un 7% va a parar tots els anys a Madrid. Altres comunitats autònomes, tot i tindre major renda per càpita, tenen superàvit fiscal, i per tant ens trobem en una situació d’alienació dels nostres recursos propis que limita la nostra capacitat econòmica. Per altra banda, patim els efectes d’estar al capdavant dels territoris amb major volum d’economia submergida, i d’un sistema impositiu inadequat (exempció impost de patrimoni o deduccions fiscals per habitatge).

Si al segon factor, afegim la vulnerabilitat de l’economia valenciana i la mala gestió dels polítics que ens han governat, el quadre econòmic queda bastant clar. No obstant, cal puntualitzar que la mala gestió política és un factor important, però no determinant quantitativament. El problema és més de base.

Sobre els ajustos econòmics del nou govern espanyol

Aquest migdia, després del Consell de Ministres, el nou govern espanyol anunciava les seues noves mesures per a “reactivar el creixement econòmic i reduir el dèficit públic”. En principi, estic d’acord en moltes de les mesures i pense que és un ajust que toca molts punts que el govern del PSOE va defugir.

Valga a dir en primer lloc que seguisc pensant que la via de l’austeritat no és el camí per a eixir de la crisi. És a dir, vaja per davant de tot el que diré, que seguisc pensant que els governs europeus estan excesivament centrats en el problema del dèficit i del deute públic (en part per la pressió dels “mercats”) i han deixat de banda el problema fonamental, l’atur i la manca d’activitat econòmica. Així, el paquet de mesures adoptat hui, quede clar que ajudarà a la reducció del dèficit però tindrà efectes perversos sobre l’ocupació i sobre el creixement econòmic.

De les mesures que s’han anunciat hui, hi han algunes en les que estic d’acord, altres en les que cal matitzar, i altres que trobe negatives. Comencem per les que trobe més adequades i anirem matitzant.

Reducció del 20% en organismes i ajudes públiques a partits, sindicats i altres organitzacions. Totalment d’acord. En la major part és una despesa innecessària, que no afecta a l’eficiència de l’administració. La reducció d’ajudes a entitats com partits i sindicats, també em sembla correcta, s’han malbaratat molts diners en assessors, campanyes i despesa no productiva.

Augment dels tipus impositius en l’IRPF. És una pujada progressiva i per tant en principi sembla molt més adequada que no per exemple la pujada generalitzada de l’IVA que va plantejar el govern Zapatero. S’apugen els tipus de l’IRPF entre un 0,75% i un 7%. Pot ser, en este cas, la pujada haguera tingut que ser només parcial i afectar només als contribuents a partir d’un determinat nivell de renda, no obstant, em sembla una pujada raonable i que manté el principi de progressivitat. No obstant, que li quede clar al senyor Montro (Ministre d’Hisenda), aquest augment afecta al consum, i junt a la davallada en la despesa pública, condueix a una reducció de la demanda agregada i a una reducció del nivell d’activitat econòmica. Com deia al principi, menys dèficit a costa de més atur i menys creixement. Però bé, si acceptem la moda de l’austeritat, és una mesura en la que podem estar d’acord parcialment.

Congelació del SMI, més hores de treball als funcionaris, i un 1% més per a les pensions. La congelació del Salari Mínim Interprofessional no pot ser evidentment una bona notícia. Però fins a quin punt el desequilibri estructural (agreujat per la crisi) en el mercat laboral espanyol es veu afectat o no per les pujades del SMI? Sincerament, no ho tinc clar, i crec que depèn molt de la diagnosi que fem del problema de l’atur. És un problema de salaris? D’estructura productiva? De mentalitat empresarial? Probablement un poc de tot, i per tant resulta difícil tindre una opinió clara. En segon lloc, totalment d’acord amb la major exigència als funcionaris, està clar que són treballadors privilegiats respecte a la resta i han de fer un esforç. Per últim, respecte la pujada de pensions, pense que evidentment és positiva – més val això què res – però també val a dir que es una mesura més populista que altra cosa i que no tindrà pràcticament cap efecte en l’economia.

Mesures per a reactivar el sector de la vivenda. En aquestes sí que no estic d’acord. El sector de la construcció s’ha de redimensionar i disminuir el seu pes, i aquestes mesures van en la direcció contraria. A més, s’elimina la renda bàsica d’emancipació per a llogar pisos. Sí que estic d’acord no obstant, en la pujada del IBI per a les vivendes que superen la mitjana del valor catastral

Coses que es podrien fer i no s’han fet. S’ha deixat de banda la persecució al frau fiscal, o els gravàmens respecte a les societats d’inversió de capital.

L’ajust que s’ha anunciat hui s’estima en uns 16.500 milions d’euros, una xifra manifestament insuficient per aconseguir l’objectiu del 6% de dèficit l’any que ve. Falten entorn a 20.000 milions més de retallades per a poder aconseguir aquest objectiu, sense tindre en compte desviacions en la recaptació. Tot apunta a una certa estratègia política de cara a les properes eleccions andaluses. Per tant, agafeu-se, perquè el pitjor està per vindre.

El que si que podem afirmar amb tota contundència és que aquest paquet de mesures no ajuda en absolut al creixement econòmic ni a l’augment de l’ocupació. Per més que s’empenye el senyor Montoro i el senyor De Guindos (Ex Lehman Brothers), ni l’austeritat ni el baix dèficit generaran per si mateixa creixement econòmic. De fet, en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres, un periodista del “Wall Street Journal” li preguntava al senyor De Guindos per les perspectives de creixement, pregunta que aquest ha defugit molt amablement. La política econòmica segueix estructurant-se erròniament entorn a la reducció del dèficit, i deixa de banda el més important, el creixement, la creació d’ocupació; i el que podem afirmar clarament és que aquest paquet de mesures serà manifestament inútil en aquest aspecte.

L’economia valenciana, un repte de present i futur

Dins del context de crisi econòmica mundial, l’economia valenciana no és un simple jugador més. Ens juguem quin serà el nostre futur model econòmic i com això incidirà en el nostre desenvolupament com a país.

Ens trobem en un moment clau. El meu professor d’Economia del País Valencià a la Universitat de València, Vicent Soler, ho resumia amb el mot “cruïlla”. És evident, que la davallada econòmica per a l’economia valenciana ha suposat més que una simple contracció econòmica. Ha suposat el replantejament general d’un model econòmic basat en la competència via preus, en la construcció i en el turisme, que fins ara havia donat bons resultats en termes de creixement econòmic. Pot ser, quatre són ara mateix els interrogants més importants que tenim damunt la taula:

Replantejament del model econòmic. És el repte més ampli i més incert. La mà d’obra barata i el turisme havien sigut les bases sobre els quals es fonamentà el model econòmic valencià, i ara la forta contracció del consum, la davallada del sector de la construcció i la competència internacional, han deixat caduc aquest model. Així, caldrà que ens replantegem el model econòmic des de zero, apostant per revitalitzar el nostre teixit industrial des de la competència en qualitat i en valor afegit.

Corredor mediterrani i obertura cap a Europa. Ja fa anys i anys, que experts en la matèria venien advertint de la importància del corredor mediterrani, de la importància d’una bona connexió de tot l’eix mediterrani amb Europa. L’obertura cap a Europa pot ser una bona oportunitat per revitalitzar el nostre teixit productiu. Lamentablement les polítiques centralistes de l’Estat Espanyol, ens han condemnat a tindre unes deficients infraestructures de connexió amb Catalunya i amb Europa. Caldrà apostar fermament per la inversió en el corredor mediterrani, i no serà fàcil amb un govern dirigit des de Madrid – ara més centralista que mai – que intentarà prioritzar l’eix central i obstaculitzar la vertebració de l’eix mediterrani.

Sistema Financer. Una qüestió important i en la que desafortunadament poc tenim ja a dir. El sistema financer valencià ha estat pràcticament desmantellat. Han desaparegut les entitats pròpies més importants, concentrant-se en grups aliens i desplaçant els centres de decisió cap a Madrid. Per a una economia àmpliament dependent del crèdit, com la nostra, l’estructuració d’un sistema financer propi és una qüestió clau per al desenvolupament present i futur del nostre teixit productiu.

Model de finançament. El País Valencià sofreix d’un model de finançament marcat des de Madrid que ens perjudica clarament en el nostre desenvolupament econòmic. Sofrim en primer lloc un infra-finançament respecte a la nostra població, i en segon lloc i més important patim un dèficit fiscal superior al 6% del nostre PIB. La LOFCA, que determina el finançament de les comunitats autònomes dins l’Estat Espanyol, va establir la solidaritat interterritorial com a criteri de finançament, no obstant, els valencians tot i estar per baix de la mitjana estatal en quan a renda per càpita, seguim sofrint un espoli fiscal que alguns estudis xifraven el 2009 en més de 6.000 milions d’euros anuals. Caldrà fermesa front a Madrid per reivindicar allò que ens pertoca com a poble, i apostar pel concert econòmic com a forma de finançament autònoma.

Aquestes qüestions que hem comentat, la resposta que es done a les mateixes, és el que condicionarà el nostre desenvolupament social i econòmic en els propers anys. De nosaltres depèn quin camí de la cruïlla agafem.