Universitat Catalana d’Estiu

Aquests últims vuit dies, he estat a Prada (El Conflent – Catalunya Nord) participant en la Universitat Catalana d’Estiu. Per als no tan informats, la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) amb una llarga tradició històrica, és tot un programa d’activitats, jornades, tallers, i en definitiva un punt de trobada d’estudiants, professors i ciutadans d’arreu dels països que comparteixen la cultura i llengua catalana.

Es celebra a la localitat de Prada (Prades és el nom oficial en francès), que administrativament forma part de l’Estat Francès, però que comparteix història i cultura amb tots els territoris que algún dia van formar part de la Corona d’Aragó i dels territoris de parla catalana. És el que normalment es coneix com a Catalunya Nord, la part del sud de frança, principalment la regió del Languedoc-Roselló. El passat dia 16, de bon matí, l’autobús eixia de València amb un bon grapat de valencians cap a Prada. Allà ens esperaven companys catalans, de les Illes, de la pròpia Catalunya Nord, de l’Alguer i un bon grapat de gent d’altres països que venien a Prada com a estudiants de la nostra llengua.

L’activitat de la UCE es conforma amb cursos de formació de totes les àrees acadèmiques, tallers de diferents activitats i tot tipus d’actes, debats, taules redones, entre d’altres. Pot ser, el que més vam notar només aplegar va ser el canvi d’horari, ara ens tocava dinar a les 12h i sopar a les 19h. Ens allotjavem a la residència del Liceu Renouvier de Prada, pràcticament al costat del llit del riu “La Têt” i sota el massís del “Canigó”. El paisatge no podia ser millor. Al llarg de la nostra estada vam tindre l’oportunitat d’assistir a múltitud de cursos i conferències, per exemple, vam poder escoltar i parlar, dins del cicle de conferències “Crisi democràtica i representació territorial”, amb Mireia Mollà de Compromís, Martín Garitano de Bildu i Jan Jambon del N-VA flamenc. Pel matí vam assistir a diferents cursos, crisi ambiental, sanitat, i finalment un anàlisi de la crisi econòmica als territoris dels Països Catalans. Per la vesprada podiem fer diferents tallers de tot tipus d’activitats, jo vaig assistir al de muntanyisme – on vam tindre l’oportunitat de recórrer alguns dels indrets més bonics de la comarca del Conflent – i al de fotografia digital, on el Joan Víctor (un gran profe de fotografia de Barcelona) ens va explicar totes aquelles opcions complexes que tenia la nostra càmera de fotos, i de les quals ni tan sols érem conscients. També vam compartir bons moments amb tota la delegació valenciana que va vindre a presentar el Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida (del que precisament parlava en el meu anterior article) i amb tota la resta de companys i companyes valencianes que van pujar fins a Prada. En definitiva molts bons moments i esdeveniments que es fan difícils de resumir en unes poques línies.

Però més enllà de tota l’activitat, dels concerts, dels tallers, de les xerrades, el més bonic de l’UCE – almenys per mi – va ser la convivència amb gent de procedències molt diferents, que permetia a més, escoltar accents de tots els territoris que compartim llengua i cultura. I no tan sols amb companys de Catalunya, les Illes o els altres territoris de parla catalana, si no amb un bon grapat de gent que venia d’altres territoris fora de les nostres fronteres, de la República Txeca, de Portugal i fins i tot dels EUA, tots teníen un gran interès en parlar i perfeccionar la nostra llengua. Eixa convivència, a més de generar molt bones amistats, crec que ens ha aportat una visió molt més oberta i molt més completa, de la importància que realment te la nostra cultura i la nostra llengua.

Un altre aspecte, que m’agradat bastant conèixer, és la situació social i cultural a la Catalunya Nord. Com el evident domini del francès, i del sentiment de pertinença política a França, és totalment compatible amb sentir-se part d’una cultura compartida amb tots els Països Catalans. Allà tot era “català”, des de l’aigua, fins als equips esportius predominants. La cultura catalana forma part, com un element folklòric, de la vida de tota la gent d’aquelles comarques. La situació lingüística és evidentment dominada pel francès, tot i què, en la major part de comerços i llocs públics el català és una llengua coneguda per una bona part. Per a aquells valencians, que constantment degraden la categoria de la nostra llengua a poc més que una llengua per al “poble”, els diré que amb el seu valencià poden anar a comprar a Prada al supermercat i els entendran, qui havia dit que el valencià no servia per res?

La UCE ens ha permès dos coses que personalment valore molt; en primer lloc conèixer durant 8 dies la cultura i la societat de la Catalunya Nord, i en segon lloc estar en contacte i fer amics amb gent de totes les procedències, sentint-se realment part d’una cultura i d’una llengua comú.

L’any que ve, si els recursos econòmics ens ho permeten, repetirem!

Carta oberta a Jean-Claude Trichet (BCE)

Wikimedia Commons - JNL

Hola senyors dirigents del Banc Central Europeu (ECB), en especial a vosté, senyor president del mateix, Jean-Claude Trichet. Abans de comentar-li dues coses sobre la seua actuació recent, i en especial les seves declaracions de hui, permetem que li diga que mai no he entés ni he estat d’acord amb el funcionament de la seua institució. En primer lloc, perquè vosté, ni cap dels membres de la direcció del Banc Central Europeu, no tenen cap legitimitat per exercir el seu càrrec. Ningú els vota, ni es presenten a cap eleccions, simplement són enxufats directament pels organismes de la Unió Europea, que molts d’ells – al igual que vostés – tampoc són escollits pels ciutadans europeus. Per tant, resulta curiós que vosté, sense cap mandat explícit de la ciutadania europea, puga decidir que fer amb els nostres diners i dirigir l’economia europea cap on li parega.

El BCE, no ha sigut mai una institució en favor de la ciutadania, si no una institució en favor d’un estatus liberal i tradicional de l’economia. De fet, com vosté ben sap, el seu únic mandat – en principi – és contenir la inflació, la pèrdua de poder adquisitiu. A primera vista, estem d’acord en que és una tasca molt important, no obstant, establir aquest com a objectiu suprem de la governabilitat econòmica sembla un poc exagerat. I ho dic, perquè este objectiu, li porta a vosté per exemple, a anunciar una pujada de tipus d’interès quant a l’Estat Espanyol, Grècia o Irlanda, estan encara passant per greus dificultats econòmiques.

Però anem al que era el meu objectiu amb aquest escrit. Aquest migdia he escoltat les seues paraules que tenien la missió de “tranquilitzar als mercats”, com si no estigueren prou tranquils fent caixa a costa d’especular amb el deute. En la seua intervenció, ha anunciat per una banda el que era esperable, que el BCE seguirà comprant deute públic dels estats en risc, per tal d’alleugerir les “tensions”. Bé, és una forma d’actuar, no li negaré, tot i que podriem prendre mesures més contundents. No obstant, el que m’ha sobtat de la seua intervenció, és l’anunci de barra lliure de diners per als bancs a partir del proper 11 d’agost.

Senyor Trichet, m’ha paregut escoltar a mi les paraules “barra lliure” i “bancs” o és la meva imaginació?

Pot explicar-me vosté com pretén impulsar la recuperació econòmica donant més diners als bancs, quant la major part de governs europeus estan retallant directament en polítiques que afecten als ciutadans (i a la seua despesa)? Si, si, ara vosté m’eixirà en que així, els pobres bancs que estan passant un mal moment, podran tornar a deixar diners a les famílies i a les xicotetes i mitjanes empreses, una forma de canalitzar liquiditat cap al sistema. Però vosté sap perfectament que eixa bonica teoria no es compleix! Que els bancs davant la incertesa acumulen aquests diners als seus balanços i no donen cap prèstec! I els pocs que donen són com l’aval de “Bankia” a Francisco Camps, o els prèstecs de la CAM als consellers del Govern Valencià.

Te davant un greu escenari d’estancament, i possible re-caiguda, de l’economia, i el primer que se li acut a vostè és donar barra lliure als bancs. Sincerament, senyor Trichet, senyors del BCE i de l’UE, esperava que vostès ja havien aprés alguna cosa d’això, però ja veig que no, que pot ser els que manen no són vostès, pot ser vostès són uns manats més.

Un altra notícia destacada del dia és la publicació dels “stress test” de la EBA. Aquestes proves han intentat comprovar la solvència de les entitats financeres en escenaris de dificultats econòmiques. Entre les entitats que no han superat les proves, es troba la CAM. Us deixe dos artícles de la BBC News que analitzen els resultats i les conseqüències dels mateixos:

• Eight banks fails EU stress test – BBC News
• Steps to prevent eurozone meltdown – Robert Peston

Un insult als grecs i a tots els europeus

Molt s’ha parlat i opinat entorn a la situació econòmica grega, i del pla de rescat posat en marxa per part de la Unió Europea. Aquesta setmana, el govern grec haurà d’aprovar una nova fase del pla d’austeritat que obligarà a prendre dràstiques mesures contra l’Estat del Benestar. La UE ha posat en suspens els fons a l’abast de Grècia, fins que no es ratifiquen les noves mesures.

Porta de Naxos; Autor: Heiko Gorski

Perquè us feu una idea, aquestes són algunes de les mesures estrela que inclou el pla:

• Pujada d’impostos generalitzada. Com a més destacable, augment de l’IVA del 13% al 23%, aplicable a bars i restaurants de forma immediata.
• Privatitzacions generalitzades. L’Estat preveu ingressar 50.000 milions d’euros fins a 2015 per la venda d’empreses públiques.
• Més de 2.000 milions d’euros d’estalvi, amb acomiadament i jubilació anticipada de funcionaris públics.
• 5.000 milions d’euros menys per a prestacions socials
• Implantació d’un nou impost, “Taxa Solidaria” que gravarà els ingressos a partir de 8.000 euros, amb una imposició del 1% al 5%

Estes són només algunes de les mesures que més criden l’atenció. Certament podem sentir-nos afortunats. Però sembla mentida que siga la Unió Europea, els països impulsors en el seu moment dels estats de benestar més avançats, els que ara tinguen la poca decència d’imposar estos despropòsits. I si ho poden aplicar a Grècia, el mateix val per a Irlanda, Portual, l’Estat Espanyol i qualsevol altre membre.

Grècia i els seus ciutadans han sigut víctimes d’un important atac econòmic extern contra el seu país.

Evidentment, no podem negar la mala gestió i falsejament generalitzat de les finances públiques per part del anterior govern grec, però el que podem afirmar és que certament no eren els ciutadans els que participaven ni els que es beneficiaven d’estes accions.

Amb aquestes mesures s’està fent pagar als ciutadans tota la càrrega d’una serie d’imprudències governamentals, i d’un deute extern inflat per les pressions especulatives dels grans capitals.

S. Solberg J.

La Unió Europea ha donat, o ha volgut donar, per perdut el Estat de Benestar que amb tant d’esforç es va aconseguir en la major part dels països europeus. La crisi econòmica ha sigut una oportunitat per implantar de nou les polítiques neoliberals més fonamentalistes (les mateixes que ens van dur on estem) i destruir tot allò que poguera quedar de l’estat social.

Dia rere dia, la televisió i els mitjans, ens intenten trasmetre la necessitat d’aplicar aquest tipus de reformes i plans, fins i tot en el cas de l’Estat Espanyol. No obstant, es limiten a repetir que “és necessari”, però no ens donen cap raó ni argument de pes. És més, pot ser caldria preguntar-los perquè – allà on s’han aplicat – aquestes mesures han tingut precisament l’efecte contrari, enfonsament encara més les economies locals. Tot sembla un pla estratègic per acabar amb allò que tants anys havia costat d’aconseguir.

Escoltant les opinions dels carrers, la ressignació és evident. “És precís”, “no hi ha altre remei”, són les paraules que s’escolten quant es parla de reformes i plans d’austeritat. Però no, hi han altres formes de fer i altres alternatives econòmiques. Hi han moltes mesures que es poden aplicar i que no degraden la vida del més perjudicat, el ciutadà. Apliquem un pla efectiu de persecució del frau fiscal, eliminem els paradisos fiscals, apliquem una taxa internacional als grans moviments de capital per tal d’evitar l’especulació, reduim al màxim el nombre d’alts càrrecs, cotxes oficials. Podriem fer una llarga llista de mesures, que amb voluntat, no afectarien les vides dels que pitjor ho estàn passant.

Dir-li ara mateix a un parat o pensionista grec que haurà de pagar un 10% més per poder fer-se un cafè o una cervessa, simplement perquè la mala gestió del seu govern i les polítiques econòmiques fonamentalistes així ho diuen, em sembla un insult al conjunt del poble grec, i també un insult col·lectiu a la consciència social europea.

Democràcia

- Què és democràcia? - La llibertat d'escollir als nostres propis dictadors"

Què és la democràcia? Segons la definició de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), defineix democràcia com: “Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu”. No obstant pareix que últimament ve confonent-se el concepte de democràcia amb el concepte d’eleccions, i sembla que qualsevol societat que celebre eleccions ja és, de per sí, una societat democràtica.

Sempre he pensat que la democràcia és molt més que això. Com diu la definició que citava abans, la democràcia s’ha de basar en la participació igualitària dels ciutadans i ciutadanes en la presa de decisions, i aquesta presa de decisions, trobe que és molt reduccionista, intentar limitar-la a l’efecte d’un vot cada quatre anys. Cal decidir dia a dia, fiscalitzar, preguntar i participar.

Precisament la demanda d’una democràcia “real” ha sigut una de les principals demandes dels grups socials coneguts com a “Moviment 15M”. Aquesta junt a altres demandes de major benestar social ha sigut l’eix d’unes protestes que feia temps que venien sent necessàries.

No obstant, l’altre dia un amic em comentava: “Això de democràcia real, encara seria pitjor que el que tenim ara, la gent votaria a Belén Esteban de presidenta!”. Això em va fer reflexionar. Pot ser el problema no el tenim tant en el sistema en si -com a organització política- com en una aparent incapacitat social per a decidir el nostre bé comú. Crec que estarem d’acord en afirmar, que la major part de la gent no vota amb consciència crítica, ni tan sols amb racionalitat. Es vota per un cert impuls de masses, o per unes determinades posicions ideològiques, però, que no es paren a contrastar l’acció diària que afecta a les seues vides. Els fets recolzen àmpliament estes afirmacions. Pensem que en el cas de l’Estat Espanyol o el País Valencià, els ciutadans han estat donant el seu suport a governs que han sembrat la desocupació o un dèbil estat del benestar. Fins i tot, el cas més recent, ha sigut la nova majoria del PP valencià, tot i comptar amb una desena d’imputats en la seua llista.

Pot ser, en aquest vot irreflexiu, també influeixen molt els mitjans de comunicació. Són aquestos en definitiva els que ens fan creure que el País Valencià viu a l’univers de “Yuppi”, o que tots els de Bildu són “terroristes”. Els mitjans, controlats al mateix temps pels grans capitals, tenen l’habilitat de fer que un jubilat qualsevol puga estar fins i tot a favor de la privatització de la seua sanitat. I si a això afegim el joc polític de rojos i blaus, la confrontació irreflexiva la tenim donada.

Pot ser, comentàvem, el que seria més prioritari és crear un esperit crític i culte en la gent. Una població educada, crítica, respectuosa, tolerant, coneixedora del seu entorn.

Una ciutadania així, segur que no confiaria el seu futur a una classe política com la que tenim. És evident, però, que uns ciutadans i ciutadanes així, no interessen ni als polítics actuals, ni als grans capitals que s’amaguen darrere les seues esquenes.

Evidentment, hem de seguir demanant un major nivell de participació ciutadana en la política, però també haurem de propiciar d’alguna manera, una actitud culta i crítica per part de tots els ciutadans i ciutadanes. Esta serà la clau d’un canvi social i polític cap a una nova política centrada en el ciutadà.

Líbia, un exemple de la hipocresia d’occident

Foto: Antonio Milena

Quant es va donar a conèixer la resolució de la OTAN que autoritzava a la creació d’una zona d’exclusió aèrea sobre Líbia, i per tant, autoritzava certes accions de força per aconseguir-ho, no sabia ben bé quina posició adoptar davant aquest fet. Evidentment la repressió que el tirà Gaddafi estava exercint contra la seua pròpia població és innadmissible i efectivament motiu de moviments que protegeisquen els drets democràtics i humans dels ciutadans libis.

Tot i això, crec que la guerra i la intervenció militar, és un recurs d’última opció, i hi han altres formes d’actuació com la congelació de les relacions econòmiques o el boicot polític internacional. És a dir, polítiques actives i transparents que ajuden a impulsar la regeneració democràtica.

Però bé, deixe’m aquesta opinió per un moment, i acceptem que la intervenció militar siga adequada per aturar la repressió política de Gaddafi. Perquè els països occidentals no adopten la mateixa posició quant és La Xina o l’Arabia Saudita, els que violen els drets humans i polítics? Evidentment, en aquesta decisió s’observa una doble moral segons qui exercisca aquesta repressió. I anem més enllà, perquè fins fa pocs mesos tots els països rebien a Gaddafi com un bon aliat? Recordem els paripés polítics que es montaven per a que aquest senyor poguera montar-se la seua “jaima” i tota la seua parafernària, tot açò amb la permisivitat i complacència dels països democràtics.

Així, em sembla que el únic interès d’aquesta intervenció és obtindre una zona d’influència occidental, que permitisca el control sobre els àmplis recursos de petroli amb que compta Líbia. Els polítics occidentals han utilitzat com a escusa per a intervenir, la repressió política, certa, però que també pràctiquen altres països que es consideren aliats i als que ningú qüestiona.

Amb mi, que no compten, per a donar suport a una guerra que amaga baix de les bones intencions, altres objectius de control polític i militar

Revoltes a l’Orient Mitjà: Europa i els EUA

Autor: Kodak Agfa

Com bé sabeu, aquests últims mesos, es podrien gairebé anomenar “la primavera” del món àrab. Els ciutadans d’Egipte, Líbia o el Iemen s’han rebel·lat contra governants autoritaris que mancaven de qualsevol legitimitat democràtica.

El cas d’Egipte va ser especialment rellevant i interessant pel paper que les xarxes socials i Internet van jugar en la revolució ciutadana. I ara altres casos com el libí o altres pareixen seguir un camí paregut. Benvinguts siguen tots aquests nous avanços en la llibertat i igualtat al món. Avanços que a més, demostren, que els ciutadans units podem canviar moltes coses. Les noves eines d’Internet, com Twitter, han permés comunicar a una multitud de persones amb un mateix objectiu, la democràcia i la llibertat.

Però, aquest post, no era per alabar les revoltes a l’orient mitjà, que evidentment ja rellueixen per elles mateixa. El que m’ha sorprés d’estos canvis, és la facilitat que tant els Estats Units com Europa han tingut per adaptar-se a la nova situació. Mentre feia no res, els EUA passaven ingents quantitats d’ajuda al règim de Mubarak a Egipte, després exigien la seua marxa. Mentre Clinton i altres, rebien amb molt de gust a Gadaffi, ara hi estan en contra. Pot ser han pensat, que un règim “democràtic” serà més fàcil de controlar per la diplomàcia americana i europea, i no els falta raó. Als EUA els interessa la “democràcia”, només per manipular als ciutadans que viuen sota ella.

I la paradoxa segueix. Mentre els EUA demanen la marxa de Gadaffi o abans la de Mubarak, segueixen callant davant la repressió de llibertats exercida pel règim xinés. Pot ser, és perquè els EUA depenen i molt econòmicament de La Xina. És a dir, ara resulta que el país que presumeix de defensar i instaurar les llibertats democràtiques en el món, adopta un postura o altra segons els seus interessos econòmics o d’altra índole? I el mateix podem dir d’Europa i de les Nacions Unides, i no sols respecte a La Xina, si no a tants altres països que se’ls permet violar els drets humans i polítics solament per interessos econòmics o polítics. Credibilitat Zero.