Amb Wikileaks

Fa dies que sentia la necessitat d’escriure un article sobre l’afer Wikileaks, perquè crec que molts no som conscients del que està en joc. La persecució que està sofrint Wikileaks i el seu fundador Julian Assange, arran de publicar 250.000 cables relacionats amb documents confidencials de les ambaixades nord-americanes, deixa en dubte la credibilitat dels Estats i posa en perill la llibertat d’expressió i de premsa a nivell mundial.

Fa unes setmanes l’organització sense ànim de lucre, Wikileaks, deixava al descobert les formes d’actuar de la diplomàcia nord-americana. La web publicava prop de 250.000 cables relacionats amb documents confidencials provinents d’ambaixades nord-americanes de tot el món. Els fets que relaten aquestos interessants documents van des de brutes maniobres polítiques a importants revelacions d’estratègies polítiques fins ara desconegudes. Al mateix temps de la publicació, mitjans com “El País” o “The Guardian” s’han fet ressò de les informacions i han analitzat en detall bona part del ja conegut com “cablegate”.

No era la primera vegada que Wikileaks publicava documents confidencials d’interès públic, ja ho va fer amb els papers de la guerra de l’Iraq i l’Afganistan que deixaven al descobert les actuacions nord-americanes en aquestos països. Com era d’esperar, aquestes filtracions han tingut com a resposta una actuació governamental conjunta per tal d’intentar desacreditar Wikileaks i intentar censurar aquestes informacions en la mida del possible.

Imatge Wikimedia: Espen Moe

El primer pas era qüestionar al seu fundador i cap més visible, Julian Assange. Probablement no era el primer atac que rebia Assange, qui ja fa temps que tenia que vigilar per la seua pròpia seguretat. Aquest agost durant una estància a Suècia per donar un seguit de conferències, dues dones l’acusaven d’una forma estranya d’haver comés un delicte sexual, la justícia sueca va obrir una investigació i va prendre declaració a Assange. Poc després, Assange demanava permís per abandonar el país i marxar al Regne Unit, permís que li va ser concedit. I a partir d’ací és on comencen les repercussions del “cablegate”. Només començar la publicació dels cables, el lloc web de Wikileaks va sofrir atacs informàtics coneguts com Ddos o atacs de denegació de servei, que dificultaven molt l’accés a la pàgina.

No cal pensar molt per imaginar-se qui estava darrere d’estes maniobres, quant el Pentàgon te un grup de treball específic dedicat exclusivament les 24h a perseguir Wikileaks.

Dies després, les pressions nord-americanes aconseguien que l’empresa registradora del domini wikileaks.org desactivara aquesta direcció, al mateix temps que es pressionava Amazon per tal de que expulsara dels seus servidors els arxius de Wikileaks. Pocs dies després l’organització denunciava públicament les maniobres per limitar la seua llibertat d’expressió i anunciava al seu trasllat a nous dominis (wikileaks.ch) i a un nou servidor a França. Seguidament, les pressions nord-americanes seguien fent el seu efecte i Paypal (sistema de pagaments a través de la xarxa) anunciava la suspensió del compte de Wikileaks. El mateix feia el banc suís on Assange tenia obert un compte per tal de recaptar donacions per a l’organització. Poc després, la justícia sueca anunciava la emissió d’una ordre internacional d’arrest per a Assange que l’obligava a tornar a Suècia per tal de declarar de nou per la acusació de delicte sexual. Davant d’aquesta ordre d’Interpol, la policia del Regne Unit arresta Assange que s’entrega voluntàriament, i el deixa en presó provisional fins decidir si es extraditat a Suècia.

Com veieu, el paràgraf anterior resumeix, el que en poques paraules és un intent de censura d’un mitjà que ha deixat al descobert la vertadera forma d’actuar dels governs. Un intent de censura que no s’ha realitzat per vies legals ni judicials, si no per la via de les pressions i del joc brut. Resulta del tot curiós la forma en que el dirigent de l’organització, Julian Assange, s’ha vist implicat en una polèmica per presumpte delicte sexual. En primer lloc perquè sembla que la CIA podria estar darrere d’alguna de les denunciants, i en segon lloc perquè sembla si més no estrany que per una simple acusació sense proves s’emitisca una ordre de detenció a nivell internacional. Tot apunta a que la intenció és obligar Assange a retornar a Suècia, on podria ser extraditat als Estats Units (donat els acords que mantenen ambdós països) si finalment és acusat per un delicte d’espionatge com pretenen les forces dirigents dels EUA. Si finalment aquest últim supòsit es donara, i Assange fora condemnat per espionatge, suposaria un precedent que comportaria automàticament una forta limitació a la llibertat de premsa, ja que qualsevol mitjà quedaria dissuadit de publicar qualsevol tipus d’informació confidencial independentment de l’interès públic que puga tindre.

La persecució i l’intent de censurar la veritat, és evident, i és per això que amb l’afer Wikileaks els ciutadans del món ens juguem molt. Ens juguem viure en un món democràtic on la llibertat d’expressió i de premsa siguen respectades i promogudes, o viure en un món de política bruta i secreta en la que els ciutadans són simples titelles a direcció dels seus governants. Wikileaks ha contribuït de forma molt significativa a destapar mentides i operacions polítiques que els governs ens intentaven ocultar, i el seu fundador Julian Assange ha tingut la valentia suficient com per a dirigir una acció en pro de la transparència i l’ètica política a nivell internacional. És per això, que amb aquest article, vull donar tot el meu suport moral a Wikileaks i a Julian Assange, que estan sofrint un dels més importants atacs a la llibertat d’expressió que s’han vist recentment en el món occidental.

Al rescat de Grècia

Els països de la eurozona liderats per França i Alemanya s’han donat pressa per tal d’aconseguir una declaració conjunta de suport aGrècia. Així es pretén evitar que la poca consistència de l’economia grega afecte a l’estabilitat del euro, qüestionada en aquestes últimes setmanes.

El pla de suport a Grècia sembla que ja està enllestit gràcies a l’impuls francès i alemany. De moment sembla que no inclourà ajudes financeres immediates, tot i que s’ha insistit en la importància de que el govern grec aplique correctament el pla d’austeritat. Així la declaració que hui mateix feia pública el president permanent de la UE, Herman Van Rompuy, és una declaració d’intencions en el sentit de que els països de l’euro no tenen cap intenció de deixar caure a un dels seus socis.

Amb aquesta declaració de suport es pretén posar fi a tot un munt deveus que aquestes setmanes qüestionaven l’estabilitat de la moneda europea. Els diferents ritmes en que la recuperació econòmica està tenint lloc a la zona euro ha portat a la moneda única a la seua primera crisi. L’obligació de mantindre l’estabilitat de la moneda en tota la zona euro impedeix la devaluació i l’ajust de la moneda a les condicions de cada país. Fins i tot fa uns dies, Paul Krugman (premi nobel d’Economia en 2008), escrivia al seu blog sobre aquest fet. Krugman apuntava que problemes com aquest s’haurien d’haver previst amb l’adopció de la moneda única i que pot ser l’entrada d’alguns països a l’euro no va ser tant positiva com es podria esperar. Tot i això també assenyala que ara ja no és el moment de plantejar-se la conveniència o no de la moneda única, si no de trobar solucions i mecanismes per superar aquest tipus de problemes.

La possibilitat de que Grècia entrara en situació de fallida financera sense el suport de la UE, implicaria l’entrada en joc del Fons Monetari Internacional. Aquest és precisament el fet que es vol evitar, ja que de produir-se es podria entendre que el dòlar i les altres economies haurien tingut que eixir en ajuda de l’euro.

Tot i això, pareix que la posició europea és comuna en aquest sentit i no es planteja de cap de les maneres deixar caure a Grècia. Caldrà veure però, com es desenvolupa l’aplicació del pla d’austeritat que hauria depermetre a Grècia reduir el seu dèficit públic i sobretot el seu deute públic que ja està al voltant del 170% del seu Producte Interior Brut.

Desconfiança en l’economia dels PIGS

Aquesta setmana la economia espanyola ha sofrit un dur ajust per part dels mercats. Les dificultats que travessen els països coneguts com els PIGS (Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya) ha provocat fortes baixades en les borses i un fort desgast del seu deute públic.

La setmana passada acabava amb una davallada generalitzada als index borsaris dels països europeus amb problemes. A l’Estat Espanyol el IBEX 35 presentava una de les majors baixades de la històriaamb -5,94% i el diferencial amb el deute alemanya a 10 anys arribava a superar el punt porcentual.

La reacció dels mercats no solament ha posat en qüestió l’economia dels països perifèrics amb problemes, si no que ha posat en dubte la solidesa de la unió monetària europea. És una de les primeres ocasions en que l’euro s’ha vist com un impediment de cara a la recuperació d’alguns països. El fet de que la política monetària siga comuna i recaiga sobre el Banc Central Europeu impedeix alterar el valor de la moneda per tal de poder superar més fàcilment els cicles econòmics. La realitat de dos “velocitats” diferents en la recuperació econòmica ha fet pal·les les debilitats de la unió monetària i aquest fet ha preocupat força a l’exterior de la UE i sobretot s’ha reflectit en els mercats.

Els elevats dèficits també són un dels factors que han propiciat el clima de desconfiança en l’economia. Tant a Grècia, Portugal com Espanya, els dèficits estan fent augmentar de forma molt notable el deute públic. Tot i que no és del tot objectiu què, tal i com afirmava el comissari europeu Joaquín Almunia, Grècia i Espanya es troben en la mateixa situació. Mentre que Grècia te un deute públic que gairebé arribarà a duplicar el seu PIB, a Espanya el deute públic es troba en nivells relativament baixos i es preveu que toque sostre amb el 75% del PIB. El que si és cert, és que per exemple Irlanda ha adoptat fortes mesures d’austeritat i ha elaborat tot un pla per complir quant abans millor el dèficit màxim del 3%. Els grecs també han fet tres quarts del mateix, tot i que molts experts dubten que el pla siga eficaç i sobretot tècnicament factible.

En canvi, en el cas espanyol la debilitat i la falta de planificació del Govern Central han portat a una desconfiança generalitzada, i això s’ha plasmat en els mercats posant en dubte la consistència de l’economia espanyola.

Si bé, els fets que he apuntat abans són fets i causes reals de la baixada d’expectatives, no és menys cert que la davallada de la setmana passada té un fort component especulatiu. Alguns fons d’inversió i grans fortunes esperen a veure debilitat en algun país per tal d’adoptar estratègies baixistes que els permeten obtenir bons beneficis.

Brown en la corda fluixa

Com s’ho fa Gordon Brown per aguantar a 10 de Downing Street? Que algú m’ho explique! Fins i tot el titular d’aquest post ja em pareix utòpic, ja s’ha dit tantes vegades que el “premier” britànic estava en les últimes que ja no se molt bé que pensar.

La noticia més comentada ahir pels mitjans del Regne Unit  era la convocatòria d’una votació secreta entre diputats laboristes per decidir sobre el futur de Gordon Brown. La llança l’havien obert un diputat i una diputada del partit laborista, que havien enviat una carta escrita a tots els seus companys convidant-los a reflexionar sobre la conveniència de que Brown seguira al capdavant del partit.

La portada del “The Guardian” no pot ser més il·lustrativa: “Brown, el motí final”. I no és per a menys, ja que el descontent dins del partit del primer ministre sembla evident. Els conservadors liderats per David Cameron els porten un avantatge molt gran segons les enquestes. El desgast de anys de govern laborista i la poca confiança que transmet Brown sembla ser el problema. Davant la iniciativa empresa pels diputats laboristes, la reacció esperada va arribar, tot i que un poc més tard del que s’havia previst. La defensa de Brown per part dels membres del seu govern va tardar hores a aparèixer. Fins i tot el que s’apuntat com un dels seus possibles successors, David Milibant actual ministre d’exteriors, va tardar varies hores a fer una declaració a la premsa recolzant Brown.

Serà el “motí” definitiu? Sembla que no, ja que la major part de diputats laboristes semblen disposats a donar suport a Brown, tot i que son conscients de la gran derrota electoral que els espera. Les pressions dins del partit per renovar la candidatura seran moltes però no sabem amb certesa quina serà la definitiva.

2009, any de crisi i corrupció

Últims dies ja de l’any 2009, un any que s’ha caracteritzat per la profundització de la crisi econòmica i pel notable augment dels casos de corrupció política

[picapp align=”center” wrap=”false” link=”term=crisis&iid=7431125″ src=”5/3/3/0/Chinese_worker_walks_1705.JPG?adImageId=8712580&imageId=7431125″ width=”234″ height=”315″ /]

Crisi i corrupció, així podríem definir l’any 2009. Aquest any hem viscut probablement el pitjor de la davallada econòmica que ens esperava, l’atur ha arribat a nivells màxims i la producció ha sofrit davallades importants. Tot i això, aquest fet ens fa que de cara al 2010 pugem esperar un any molt millor en el sentit econòmic. Altres grans economies com França o Alemanya ja estan començant a registrar tasses positives de creixement, tot i que cal dir que aquestos països van entrar molt abans en recessió que nosaltres. Així és evident que l’economia valenciana retrasarà un poc la seua recuperació, explicable sobretot per l’important pes que tenia el sector de la construcció.

La corrupció ha sigut una de les altres noticies destacades de l’any. Nombrosos responsables públics, entre ells el President de la Generalitat Valenciana o el que era Secretari General del PPCV, s’han vist implicats en assumptes de corrupció els quals encara estan en mans de la justícia pendents de recursos i de noves evidències a investigar. El País Valencià ha sigut un dels territoris on la corrupció ha tocat més fort, tot i això, la corrupció política també s’ha extés a Catalunya i a bona part de l’Estat Espanyol.

Com veieu no podem fer una molt bona valoració político-econòmica de l’any 2009, però aquest fet ens fa que tinguem esperança en que el 2010 serà un millor any. Reptes importants tindrem que afrontar en el proper any, com la solució al canvi climàtic, afrontar la recuperació econòmica  o com posar fre a la corrupció.

Què és el nadal?

Fa uns dies parlàvem a “Benigànim Digital” sobre si el nadal era o no una festa religiosa. Tot va vindre arrel de la meva afirmació de que el nadal tindria que ser més plural religiosament, i si podia ser laic. De seguida els més catòlics ja van manifestar la seua intenció de monopolitzar el nadal, i van contar tot aquella història del naixement de Jesús i tota aquella parafernària.

Doncs bé, donat que volia reflexionar un poc sobre el tema he considerat convenient fer un poc d’anàlisi amb aquest article. M’he estat documentant un poc sobre els orígens i el perquè del nadal, i la conclusió com veureu transcendeix del catolicisme.

Abans de remuntar-se un poc al passat, cal analitzar el present. És evident que ja fa temps que el nadal ha deixat de ser una festa religiosa per passar a ser una festa popular. Quant ens reunim en família el dia 25 quasi ningú entén que estem celebrant el suposat naixement de Jesús, si no s’entén que és una oportunitat de reunió donada la festivitat d’estos dies. És més, probablement la major part dels joves estàn pensant en que faran la nit de cap d’any o en que es compraran per als reis. És ben clar que l’apartat religiós està cada vegada més apartat del nadal.

L’anàlisi actual ha deixat clar que el nadal és una festa majoritàriament popular, però ara mirarem un poc als seus origes i a com és falsa la monopolització que fa la religió catòlica de la festivitat. En primer lloc, la fixació del dia 25 com el naixement de Jesús, és una mera aproximació totalment política e interessada. L’origen fonamental de la festivitat és la celebració del solstici d’hivern que era celebrada en la major part de cultures antigues entorn al 21 i 26 de Desembre.. Davant d’aquesta tradició, l’Església va veure en aquesta data, una bona oportunitat per a col·locar la celebració del naixement de Jesús donat que la Bíblia ni cap altra escriptura assenyala aquest dia. En l’actualitat hi ha dissidències entorn a esta celebració ja que els “Testimonis de Jehovà” o l’Església Ortodoxa no celebren el 25 de Desembre.

Però com a prova més consistent de que el nadal no te perquè ser una festa catòlica, és el fet, que a la Xina i el Japó també es celebra malgrat no formar part de la religió catòlica.

En definitiva, que aquells catòlics que intenten monopolitzar la festa dient-nos que si no som creients no tindríem que celebrar la festa, s’equivoquen. El 25 de Desembre ha sigut i és un dia de celebració tradicional per part de moltes cultures que res tenen a veure amb l’intent monopolitzador que ha intentat exercir l’església catòlica.

Copenhagen 2009

Aquesta setmana te lloc a la capital danesa la conferència de Nacions Unides sobre el canvi climàtic. Sembla que la incapacitat d’arribar a un acord portarà a una nova cimera amb pocs compromisos i buida de contingut.

[picapp align=”center” wrap=”false” link=”term=copenhagen&iid=7390237″ src=”1/b/5/1/UN_Climate_Change_b577.jpg?adImageId=8373048&imageId=7390237″ width=”234″ height=”137″ /]

El debat sobre el canvi climàtic està cada vegada més present en les nostres vides. Hi ha en part unanimitat científica, tot i que encara hi ha científics que defenen que aquests tipus de canvis han estat succeint al llarg de la història. No obstant, el que sembla evident segons les últimes dades, és que aquest canvi natural s’ha accelerat considerablement degut a l’acció humana sobre el nostre planeta.

El últim gran acord en matèria climàtica, és com no el protocol de Kyoto que pretenia limitar les emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera. Però la realitat ha fet que aquest protocol siga un simple formalisme, i fins i tot ha creat un mercat de compra i venda de quotes d’emissions que en res ajuda al canvi climàtic. La possibilitat de nous acords com aquests o taxes per a les emisions està sobre la taula a Copenhage. Aquestes limitacions tenen però un efecte de limitació del creixement econòmic d’alguns països en vies de desenvolupament. És per tant necessari, no solament limitacions d’emissions o taxes verdes, si no tot tipus de mesures que ajuden a millorar el model energètic i econòmic en que vivim.

Cal preguntar-se quin tipus de desenvolupament estan generant estos nous països emergents. Cal preguntar-se de quina forma estan creixent econòmicament. La resposta és evident, i és que a pesar de les altes taxes de creixement de la producció a la Xina o a la Índia, la qualitat de vida dels seus ciutadans no ha millorat. S’ha creat un model econòmic d’explotació social i dels recursos que s’allunya molt del model sostenible i ecològic que es vol plantejar. S’ha de plantejar per tant una estratègia per al bon creixement econòmic i social d’aquests països.

A Europa, tot i això, cal dir que la conscienciació social ha anat en augment. Cal però, que aquesta avance en la consciencia empresarial, i sobretot en la espanyola. Cal que les empreses enfoquen la seua activitat no a guanyar diners amb l’explotació de recursos, si no a guanyar diners de forma ètica i positiva per a tota la societat.

La resposta és per tant, que Copenhagen no deuria de servir per a acords buits de contingut ni discursos apocalíptics, si no per trobar les línies d’un nou model de creixement econòmic i energètic.