Sobre els ajustos econòmics del nou govern espanyol

Aquest migdia, després del Consell de Ministres, el nou govern espanyol anunciava les seues noves mesures per a “reactivar el creixement econòmic i reduir el dèficit públic”. En principi, estic d’acord en moltes de les mesures i pense que és un ajust que toca molts punts que el govern del PSOE va defugir.

Valga a dir en primer lloc que seguisc pensant que la via de l’austeritat no és el camí per a eixir de la crisi. És a dir, vaja per davant de tot el que diré, que seguisc pensant que els governs europeus estan excesivament centrats en el problema del dèficit i del deute públic (en part per la pressió dels “mercats”) i han deixat de banda el problema fonamental, l’atur i la manca d’activitat econòmica. Així, el paquet de mesures adoptat hui, quede clar que ajudarà a la reducció del dèficit però tindrà efectes perversos sobre l’ocupació i sobre el creixement econòmic.

De les mesures que s’han anunciat hui, hi han algunes en les que estic d’acord, altres en les que cal matitzar, i altres que trobe negatives. Comencem per les que trobe més adequades i anirem matitzant.

Reducció del 20% en organismes i ajudes públiques a partits, sindicats i altres organitzacions. Totalment d’acord. En la major part és una despesa innecessària, que no afecta a l’eficiència de l’administració. La reducció d’ajudes a entitats com partits i sindicats, també em sembla correcta, s’han malbaratat molts diners en assessors, campanyes i despesa no productiva.

Augment dels tipus impositius en l’IRPF. És una pujada progressiva i per tant en principi sembla molt més adequada que no per exemple la pujada generalitzada de l’IVA que va plantejar el govern Zapatero. S’apugen els tipus de l’IRPF entre un 0,75% i un 7%. Pot ser, en este cas, la pujada haguera tingut que ser només parcial i afectar només als contribuents a partir d’un determinat nivell de renda, no obstant, em sembla una pujada raonable i que manté el principi de progressivitat. No obstant, que li quede clar al senyor Montro (Ministre d’Hisenda), aquest augment afecta al consum, i junt a la davallada en la despesa pública, condueix a una reducció de la demanda agregada i a una reducció del nivell d’activitat econòmica. Com deia al principi, menys dèficit a costa de més atur i menys creixement. Però bé, si acceptem la moda de l’austeritat, és una mesura en la que podem estar d’acord parcialment.

Congelació del SMI, més hores de treball als funcionaris, i un 1% més per a les pensions. La congelació del Salari Mínim Interprofessional no pot ser evidentment una bona notícia. Però fins a quin punt el desequilibri estructural (agreujat per la crisi) en el mercat laboral espanyol es veu afectat o no per les pujades del SMI? Sincerament, no ho tinc clar, i crec que depèn molt de la diagnosi que fem del problema de l’atur. És un problema de salaris? D’estructura productiva? De mentalitat empresarial? Probablement un poc de tot, i per tant resulta difícil tindre una opinió clara. En segon lloc, totalment d’acord amb la major exigència als funcionaris, està clar que són treballadors privilegiats respecte a la resta i han de fer un esforç. Per últim, respecte la pujada de pensions, pense que evidentment és positiva – més val això què res – però també val a dir que es una mesura més populista que altra cosa i que no tindrà pràcticament cap efecte en l’economia.

Mesures per a reactivar el sector de la vivenda. En aquestes sí que no estic d’acord. El sector de la construcció s’ha de redimensionar i disminuir el seu pes, i aquestes mesures van en la direcció contraria. A més, s’elimina la renda bàsica d’emancipació per a llogar pisos. Sí que estic d’acord no obstant, en la pujada del IBI per a les vivendes que superen la mitjana del valor catastral

Coses que es podrien fer i no s’han fet. S’ha deixat de banda la persecució al frau fiscal, o els gravàmens respecte a les societats d’inversió de capital.

L’ajust que s’ha anunciat hui s’estima en uns 16.500 milions d’euros, una xifra manifestament insuficient per aconseguir l’objectiu del 6% de dèficit l’any que ve. Falten entorn a 20.000 milions més de retallades per a poder aconseguir aquest objectiu, sense tindre en compte desviacions en la recaptació. Tot apunta a una certa estratègia política de cara a les properes eleccions andaluses. Per tant, agafeu-se, perquè el pitjor està per vindre.

El que si que podem afirmar amb tota contundència és que aquest paquet de mesures no ajuda en absolut al creixement econòmic ni a l’augment de l’ocupació. Per més que s’empenye el senyor Montoro i el senyor De Guindos (Ex Lehman Brothers), ni l’austeritat ni el baix dèficit generaran per si mateixa creixement econòmic. De fet, en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres, un periodista del “Wall Street Journal” li preguntava al senyor De Guindos per les perspectives de creixement, pregunta que aquest ha defugit molt amablement. La política econòmica segueix estructurant-se erròniament entorn a la reducció del dèficit, i deixa de banda el més important, el creixement, la creació d’ocupació; i el que podem afirmar clarament és que aquest paquet de mesures serà manifestament inútil en aquest aspecte.

La reforma del PPSOE-BCE

Fa una setmana més o menys, PP i PSOE anunciaven un pacte conjunt per a reforma la constitució espanyola, per tal d’incloure la limitació del dèficit com a mandat estructural. Primer semblava que la reforma marcaria una xifra concreta, tant per l’administració central com per a l’administració autonòmica, però finalment sembla que serà un enunciat genèric que limitarà el deficit estructural al 0,4%.

Pel títol ja podeu deduir que pense que aquesta reforma és innecessaria i no fa front als problemes reals. És més, crec que la reforma parteix d’una forma d’entendre l’economia per part del BCE, que modestament crec que és totalment equivocada. Us resumiré breument en una sèrie de punts perquè estic en contra d’aquesta reforma constitucional:

• Problemes de legitimitat: PP i PSOE ja han anunciat la seua intenció d’evitar a tota costa el referèndum que seria necessari en cas que un 10% dels parlamentaris espanyols ho demanara. Aquesta intenció denota una actitud anti-democràtica ja en la pròpia reforma. Si volen reformar la constitució el mínim és preguntar als ciutadans si estan d’acord, i més amb un parlament a les portes d’unes eleccions.

• Problemes de diagnosi: El BCE i la majoria de governs de la zona euro segueixen en el camí equivocat. Entenen l’austeritat fiscal com una reforma que per si mateix estabilitzarà i farà creixer l’economia, pel simple fet de ser rigurosos amb els comptes públics. És un plantejament totalment equivocat. El dèficit, i en conseqüència l’augment del deute públic, és resultat directe d’un creixement baix (o fins i tot negatiu) que afecta de forma directa als ingressos fiscals. Més austeritat reduirà la demanda incentivada per la despesa pública, i enfonsarà més encara l’economia, tenint com a conseqüència més davallades en la recaptació i per tant més dèficit i més deute públic. El que cal són polítiques d’austeritat en la despesa supèrflua (no retallades en despesa social) i sobretot polítiques econòmiques que incentiven el creixement econòmic i la confiança en l’economia. A més, es pot reduir el dèficit de forma molt important centrant-se en controlar l’economia submergida o augmentant els trams alts del IRPF. L’espiral d’austeritat indiscriminada ens tornarà a enfonsar en la crisi.

• No serveix per a incentivar el creixement: Dels problemes de diagnosi es dedueix la nul·la efectivitat. De fet, s’esperava que amb l’anunci de pacte, la prima de risc del deute espanyol es reduirà, i la realitat és que no ho ha fet. L’austeritat per si mateix no genera creixement. Els problemes són molt més estructurals.

• Limita la resposta anticíclica: Posar un límit al dèficit dificulta la possibilitat de fer front a greus situacions socials i econòmiques, d’atur elevat o una davallada econòmica important. Fa més difícil l’aplicació de polítiques anticícliques, que són les que precisament han evitat que aquesta crisi que vivim fora encara més profunda.

• La reforma del PPSOE: La reforma ha sigut pactada entre el PP i el PSOE, sense comptar amb cap altre partit polític i sense l’opinió de les comunitats autònomes. De fet, PNB i CiU, junt a la resta de grups d’esquerra, van anunciar les seues reticències a la reforma i es van ratificar en la necessitat d’un referèndum.

• Voluntat de centralisme: La reforma, segons les últimes informacions, fixaria el límit estatal en el 0,26% del PIB espanyol, i el límit autonòmic en el 0,14% del seu PIB. Perquè estes diferències? Dona la impressió de que hi ha una voluntat de lligar més les mans als organismes descentralitzats, i donar un marge molt més ampli al govern central

Aquests són alguns dels motius més importants pels quals dir “no” a aquesta reforma de la constitució. Perquè el problema real del dèficit te una doble vessant: la manca de creixement enfonsa els ingressos, i per altra banda una gestió política pèssima per part de PP i PSOE. El exemple més clar el tenim al País Valencià, on una política descontrolada de grans esdeveniments i despesa supèrflua ens ha portat a tindre un dèficit rècord. Cal aplacar el problema real, impulsar polítiques d’incentiu a l’economia i renovar una “casta” política irresponsable.

Universitat Catalana d’Estiu

Aquests últims vuit dies, he estat a Prada (El Conflent – Catalunya Nord) participant en la Universitat Catalana d’Estiu. Per als no tan informats, la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) amb una llarga tradició històrica, és tot un programa d’activitats, jornades, tallers, i en definitiva un punt de trobada d’estudiants, professors i ciutadans d’arreu dels països que comparteixen la cultura i llengua catalana.

Es celebra a la localitat de Prada (Prades és el nom oficial en francès), que administrativament forma part de l’Estat Francès, però que comparteix història i cultura amb tots els territoris que algún dia van formar part de la Corona d’Aragó i dels territoris de parla catalana. És el que normalment es coneix com a Catalunya Nord, la part del sud de frança, principalment la regió del Languedoc-Roselló. El passat dia 16, de bon matí, l’autobús eixia de València amb un bon grapat de valencians cap a Prada. Allà ens esperaven companys catalans, de les Illes, de la pròpia Catalunya Nord, de l’Alguer i un bon grapat de gent d’altres països que venien a Prada com a estudiants de la nostra llengua.

L’activitat de la UCE es conforma amb cursos de formació de totes les àrees acadèmiques, tallers de diferents activitats i tot tipus d’actes, debats, taules redones, entre d’altres. Pot ser, el que més vam notar només aplegar va ser el canvi d’horari, ara ens tocava dinar a les 12h i sopar a les 19h. Ens allotjavem a la residència del Liceu Renouvier de Prada, pràcticament al costat del llit del riu “La Têt” i sota el massís del “Canigó”. El paisatge no podia ser millor. Al llarg de la nostra estada vam tindre l’oportunitat d’assistir a múltitud de cursos i conferències, per exemple, vam poder escoltar i parlar, dins del cicle de conferències “Crisi democràtica i representació territorial”, amb Mireia Mollà de Compromís, Martín Garitano de Bildu i Jan Jambon del N-VA flamenc. Pel matí vam assistir a diferents cursos, crisi ambiental, sanitat, i finalment un anàlisi de la crisi econòmica als territoris dels Països Catalans. Per la vesprada podiem fer diferents tallers de tot tipus d’activitats, jo vaig assistir al de muntanyisme – on vam tindre l’oportunitat de recórrer alguns dels indrets més bonics de la comarca del Conflent – i al de fotografia digital, on el Joan Víctor (un gran profe de fotografia de Barcelona) ens va explicar totes aquelles opcions complexes que tenia la nostra càmera de fotos, i de les quals ni tan sols érem conscients. També vam compartir bons moments amb tota la delegació valenciana que va vindre a presentar el Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida (del que precisament parlava en el meu anterior article) i amb tota la resta de companys i companyes valencianes que van pujar fins a Prada. En definitiva molts bons moments i esdeveniments que es fan difícils de resumir en unes poques línies.

Però més enllà de tota l’activitat, dels concerts, dels tallers, de les xerrades, el més bonic de l’UCE – almenys per mi – va ser la convivència amb gent de procedències molt diferents, que permetia a més, escoltar accents de tots els territoris que compartim llengua i cultura. I no tan sols amb companys de Catalunya, les Illes o els altres territoris de parla catalana, si no amb un bon grapat de gent que venia d’altres territoris fora de les nostres fronteres, de la República Txeca, de Portugal i fins i tot dels EUA, tots teníen un gran interès en parlar i perfeccionar la nostra llengua. Eixa convivència, a més de generar molt bones amistats, crec que ens ha aportat una visió molt més oberta i molt més completa, de la importància que realment te la nostra cultura i la nostra llengua.

Un altre aspecte, que m’agradat bastant conèixer, és la situació social i cultural a la Catalunya Nord. Com el evident domini del francès, i del sentiment de pertinença política a França, és totalment compatible amb sentir-se part d’una cultura compartida amb tots els Països Catalans. Allà tot era “català”, des de l’aigua, fins als equips esportius predominants. La cultura catalana forma part, com un element folklòric, de la vida de tota la gent d’aquelles comarques. La situació lingüística és evidentment dominada pel francès, tot i què, en la major part de comerços i llocs públics el català és una llengua coneguda per una bona part. Per a aquells valencians, que constantment degraden la categoria de la nostra llengua a poc més que una llengua per al “poble”, els diré que amb el seu valencià poden anar a comprar a Prada al supermercat i els entendran, qui havia dit que el valencià no servia per res?

La UCE ens ha permès dos coses que personalment valore molt; en primer lloc conèixer durant 8 dies la cultura i la societat de la Catalunya Nord, i en segon lloc estar en contacte i fer amics amb gent de totes les procedències, sentint-se realment part d’una cultura i d’una llengua comú.

L’any que ve, si els recursos econòmics ens ho permeten, repetirem!

Un president sense dignitat

Hui coneixíem la desició del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià, d’obrir judici oral contra el president Francisco Camps. El jutge que instrueix la causa ha trobat incidis que confirmarien que la trama corrupta organitzada entorn al conegut com “Cas Gürtel”, hauria pagat els vestits que va rebre el president.

Així hui, de nou, les sospites de corrupció a les nostres institucions presideixen els titulars de tots els mitjans de comunicació estatals i fins i tot alguns d’internacionals. El País Valencià, ja és conegut a banda del turisme “de sol i platja” o la paella, per ser un territori on els imputats per corrupció predominen impunement en les nostres institucions. Així, prompte potser tindrem turisme d’interessats en el funcionament de pràctiques mafioses i xarxes de corrupció.

Davant la decisió del TSJV de hui, m’agradaria adreçar-me per una banda a tots els ciutadans i ciutadanes que de bona fe (o no) van donar el seu suport a la llista del Partit Popular de la Comunitat Valenciana, i per altra banda directament al president Camps.

Ciutadans i ciutadanes valencianes que vau votar una llista encapçalada per una persona imputada per presumpta corrupció. Pot ser, vau donar el vostre suport a Camps per bona fe, creient que pot ser, només era una víctima d’una campanya per apartar-lo del càrrec. Pot ser, vau donar el vostre suport a Camps, perquè l’alternativa del PSOE us semblava encara pitjor. Pot ser, vau donar el vostre suport a Camps, víctimes d’una manipulació mediàtica que distorsiona la vostra percepció de la realitat. Imagine que cadascú tindria els seus motius. Però valencians i valencianes, la realitat és ja molt evident.

En sorgir tot aquest cas dels vestits, Camps ens va dir que no sabia res, que ell mai havia rebut cap vestit, que no coneixia al senyor “Bigotes”… en definitiva que l’home no sabia de què estaven parlant-li. Poc després d’això, coneixiem les famoses gravacions on els caps de la trama Gürtel parlaven directament amb el president Camps, i fins i tot el tractaven de “amiguito del alma”. Després la versió tornava a canviar, i ara Camps treballava amb estes empreses de la xarxa Gürtel, però sense coneixement i sostenia que pagava tots els vestits, però què lamentablement no tenia factura. Pobre home, pot ser havia posat a rentar els pantalons i no havia tret abans les factures. Ara, fa uns dies, de nou la versió torna a canviar, i Camps admet que hauria rebut vestits però només com a president del PPCV i no com a president de la Generalitat. Sincerament, convide a tots els votants del senyor Camps a que m’expliquen com no veuen un engany tan evident.

Ara, al nostre president Francisco Camps, li demanen una fiança de 50.000 euros, que tindrà serioses dificultats per a pagar. El nostre pobre president, segons la seua declaració de bens, només tenia 4.000 euros en els seus comptes corrents, i ara clar, es veurà obligat a demanar un prèstec, hipotecar la casa, o a demanar caritat. Més mentides.

I a vosté, “molt honorable”, no tinc molt més que dir-li. Ha perdut tota la dignitat que li podia quedar com a president, i lamentablement també com a persona. Ha demostrat públicament que no li ha importat mentir als valencians i a les valencianes. Ha demostrat no tindre ni la mínima decència per abandonar el càrrec davant les greus acusacions. Gràcies a vosté, la nostra institució més rellevant, la Generalitat Valenciana, ha estat esquitxada per corruptes i ha deixat de banda el seu paper històric per als valencians. No se com acabarà vosté, ni si serà declarat culpable o innocent, però el que si que se és que vosté ha perdut tota la dignitat que li podia quedar. Ara només li queden dos camins, la dimissió, o seguir desprestigiant el nostre poble.

Amb Bildu

Fa uns mesos, quan aleshores la temàtica de moda era la legalització o no de Sortu, escrivia un article titulat amb el mateix nom que aquest – obviament, substituint “Bildu” per “Sortu – i per els mateixos motius escric aquest. Seguisc recolzant l’aposta pacífica i democràtica de l’esquerra abertzale, i veig la necessitat d’argumentar esta posició, més enllà de la demagògia que realitzen alguns grans mitjans de comunicació espanyols.

Juan Carlos Izaguirre, nou alcalde de Donòstia/Sant Sebastià

Des de que vaig escriure aquell article fa uns mesos, moltes coses han canviat, i altres no, però si que han passat un munt de coses que m’havera agradat comentar en aquest blog i que em va ser impossible per la manca de temps. No obstant, crec que la majoria d’arguments que aportava en aquell article segueixen tenint plena validesa.

Bildu és una coalició de forces d’esquerra basques, entre elles Eusko-Alkartasuna o Alternatiba, a banda d’un gran nombre d’independents. Tant públicament com per escrit, Bildu s’ha posicionat radicalment en contra de l’ús de la violència per aconseguir fins polítics, i per tant, crec que no pot haver cap dubte de quin és el posicionament. Després de tot un procés legal, on van ser censurats pel Tribunal Suprem, i després legalitzats pel Tribunal Constitucional, Bildu va obtindre més de 300.000 vots i s’ha situat com a primera formació política del País Basc en nombre d’alcaldies.

No podem dubtar, per tant, que hi havia un sector social importantíssim al País Basc, que romania silenciat pels continus entrebancs del sistema polític i judicial espanyol.

PP i PSOE no han dubtat en sumar esforços allà on ha sigut possible per tal d’apartar del poder a Bildu. No obstant, Bildu ha aconseguit entre d’altres, la Diputació de Guipuskoa o l’Ajuntament de Donòstia. Arran d’aquest èxit, ha sorgit la polèmica per moltes de les actuacions de la coalició. Repassem algunes d’estes polèmiques, aclarim algunes mentides i veritats:

• Demanar o no demanar la disolució d’ETA: Certament en els postulats fets públics per Bildu no es demana la condemna explicita de l’organització armada “ETA”. No obstant, inclouen de forma clara un rebuig a tota classe de violència per aconseguir fins polítics. Crec que l’afirmació categòrica de rebuig total, per a qualsevol organització, és molt més potent que una citació concreta a una determinada organització per satisfer les polèmiques demandes dels grans partits espanyols. Més que demanar dissolució, el que cal és aconseguir pau. Bildu ha de marcar la seua pròpia línia i no deixar-se influenciar pels que en nombroses ocasions han obstaculitzat la fi de la violència.
• Polèmica sobre l’entrada o no d’escortes: Aquest ha sigut un dels “globus” que s’ha llançat més recentment contra l’esquerra abertzale. Certament en alguns ajuntaments, com en el cas d’Andoin, el reglament de funcionament del consistori aprovats pels nous governs de Bildu, prohibeixen l’entrada dels escortes a les dependències municipals. El que els mitjans majoritaris no s’encarreguen de recordar, és que, per exemple en el cas d’Andoin, amb anteriors governs socialistes, ja es seguia aquest mateix reglament, i ara l’únic que s’ha fet és una reforma que ho segueix contemplant. Si assumim que el País Basc te que ser un escenari de pau i de normalitat democràtica, quants menys escortes millor.
• Es retiren quadres del rei espanyol i banderes espanyoles: Certament, Bildu ja va deixar clar abans de les eleccions quins postulats polítics seguiria, i com a partit independentista, el rebuig de la monarquia i de la imposició del domini espanyol és un dels eixos de la seua ideologia. De fet, al País Basc, el referendum de la Constitució Espanyola del 1978, va comptar amb un 55% d’abstenció, i quasi en un 25% de vots en contra d’aquells que van anar a votar. Per tant, podem dir, que efectivament, la Constitució Espanyola va ser rebutjada per la major part de la societat basca, i sembla normal que seguisca persistint un cert rebuig a l’estatus imposat per aquesta.
• Suport als presos d’ETA i a Arnaldo Otegui: Sí, i jo estic d’acord amb ells. Els presos polítics del País Basc sofreixen un règim de discriminació penitenciaria abusiu, allunyant-los de la seua terra i impossibilitant-los la visita per part de les seues families i amics. Per tant, evidentment, compartisc la seua reivindicació de que siguen tractats com qualsevol altra persona que cometa un delit. També compartisc la seua reivindicació respecte a l’alliberament d’Arnaldo Otegui, el qual continua sent acusat de suposats delits per “enaltiment del terrorisme”, plens d’elements subjectius i amb un clar posicionament polític per part del poder judicial espanyol.
• Política lingüística: Bildu ja ha anunciat una política en favor de l’euskera com a llengua del País Basc. Una de les mesures és l’ús prioritari del basc en els actes públics. Alguns ja ho han entés com un atac al castellà i una imposició. No obstant, és evident que cal una aposta decidida per recuperar una llengua pròpia patrimoni de tots els bascos i basques. Caldrà lògicament estudiar les condicions lingüístiques de cada zona, que són complexes, i a partir d’ací marcar les línies d’actuació.

Segurament, podríem continuar tractant cadascun dels temes que han anat sorgint durant aquestes últimes setmanes. Per exemple no he citat la polèmica entorn al nombrament de Donosti com a ciutat europea de la cultura, fet que ha generat un fort rebuig sobretot per part de la dreta espanyola. No obstant, el que vull donar a entendre amb aquest article, és que, al meu parèixer, Bildu està sofrint una persecució mediàtica molt demagògica, i molt poc en favor de la integració d’una corrent política que fins ara romania al marge del sistema polític basc.

Per acabar, ja que pareix que sempre els mitjans espanyols parlen de Bildu, però mai ofereixen quina és l’opinió i el posicionament directe de la coalició, us deixe una entrevista de la ETB a Martín Garitano (Diputat General de Gipuskoa i membre de Bildu).

Democràcia

- Què és democràcia? - La llibertat d'escollir als nostres propis dictadors"

Què és la democràcia? Segons la definició de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), defineix democràcia com: “Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu”. No obstant pareix que últimament ve confonent-se el concepte de democràcia amb el concepte d’eleccions, i sembla que qualsevol societat que celebre eleccions ja és, de per sí, una societat democràtica.

Sempre he pensat que la democràcia és molt més que això. Com diu la definició que citava abans, la democràcia s’ha de basar en la participació igualitària dels ciutadans i ciutadanes en la presa de decisions, i aquesta presa de decisions, trobe que és molt reduccionista, intentar limitar-la a l’efecte d’un vot cada quatre anys. Cal decidir dia a dia, fiscalitzar, preguntar i participar.

Precisament la demanda d’una democràcia “real” ha sigut una de les principals demandes dels grups socials coneguts com a “Moviment 15M”. Aquesta junt a altres demandes de major benestar social ha sigut l’eix d’unes protestes que feia temps que venien sent necessàries.

No obstant, l’altre dia un amic em comentava: “Això de democràcia real, encara seria pitjor que el que tenim ara, la gent votaria a Belén Esteban de presidenta!”. Això em va fer reflexionar. Pot ser el problema no el tenim tant en el sistema en si -com a organització política- com en una aparent incapacitat social per a decidir el nostre bé comú. Crec que estarem d’acord en afirmar, que la major part de la gent no vota amb consciència crítica, ni tan sols amb racionalitat. Es vota per un cert impuls de masses, o per unes determinades posicions ideològiques, però, que no es paren a contrastar l’acció diària que afecta a les seues vides. Els fets recolzen àmpliament estes afirmacions. Pensem que en el cas de l’Estat Espanyol o el País Valencià, els ciutadans han estat donant el seu suport a governs que han sembrat la desocupació o un dèbil estat del benestar. Fins i tot, el cas més recent, ha sigut la nova majoria del PP valencià, tot i comptar amb una desena d’imputats en la seua llista.

Pot ser, en aquest vot irreflexiu, també influeixen molt els mitjans de comunicació. Són aquestos en definitiva els que ens fan creure que el País Valencià viu a l’univers de “Yuppi”, o que tots els de Bildu són “terroristes”. Els mitjans, controlats al mateix temps pels grans capitals, tenen l’habilitat de fer que un jubilat qualsevol puga estar fins i tot a favor de la privatització de la seua sanitat. I si a això afegim el joc polític de rojos i blaus, la confrontació irreflexiva la tenim donada.

Pot ser, comentàvem, el que seria més prioritari és crear un esperit crític i culte en la gent. Una població educada, crítica, respectuosa, tolerant, coneixedora del seu entorn.

Una ciutadania així, segur que no confiaria el seu futur a una classe política com la que tenim. És evident, però, que uns ciutadans i ciutadanes així, no interessen ni als polítics actuals, ni als grans capitals que s’amaguen darrere les seues esquenes.

Evidentment, hem de seguir demanant un major nivell de participació ciutadana en la política, però també haurem de propiciar d’alguna manera, una actitud culta i crítica per part de tots els ciutadans i ciutadanes. Esta serà la clau d’un canvi social i polític cap a una nova política centrada en el ciutadà.

Amb Sortu

Aquesta mateixa setmana es coneixia pels mitjans la decisió del Tribunal Suprem de l’Estat Espanyol de prohibir la presència de la nova formació política de l’esquerra abertzale basca en les properes eleccions autonòmiques i municipals. Ja sabeu per alguns articles que he escrit en repetides ocasions, que la meua posició era de suport total a la nova iniciativa de l’esquerra abertzale. Fonamentalment perquè representa un projecte legítim i que compleix amb tots els requisits per a ser legal, inclós una condemna explícita a la violència.

Quant vaig conèixer la noticia, per altra banda previsible, només puc dir que em vaig sentir indignat. Indignat de veure com en un Estat suposadament democràtic encara es persegueixen determinades ideologies i s’arriba a l’extrem de prohibir la presència d’una opció política en unes eleccions. Els estatuts de Sortu, eren impecables, condemnaven clarament la violència, incloent la del grup armat ETA, i propugnaven l’ús únicament de vies democràtiques.

Encara no coneixem plenament el contingut de la sentència del Tribunal Suprem, però la prohibició de Sortu ha evidenciat de nou la politització de la justícia espanyola. La posició de la Fiscalia i del Ministeri de l’Interior és la que s’ha imposat, junt a les decisions d’una sèrie de magistrats, la imparcialitat dels quals és nul·la. Sincerament, no hem mereix cap confiança la justícia espanyola. Mentre fa uns mesos el Ministre de l’Interior, Rubalcaba, deia que l’esquerra abertzale tenia dos opcions “o trencar amb ETA, o que s’acabe ETA”, ara sembla que no és vàlida cap de les dos.

Hi ha una posició clara en la classe política espanyola respecte a l’independentisme basc i aquesta és la que difonen els seus mitjans i excerceix el seu òrgan judicial.

La llei de partits en sí, és un insult a la inteligència i sobretot als valors democràtics moderns. Mentre a PP o PSOE no se’ls exigeix cap condemna estatutària a ETA (se’ls presuposa com a “bons espanyols”), a l’esquerra abertzale se li prohibeix directament la seua participació tot i condemnar de forma molt explícita la violència.

No hi ha cap voluntat de solucionar el conflicte basc, ni d’aconseguir la pau ni la normalització de la vida política al País Basc. Només hi han una sèrie d’interessos polítics que actúen contra alternatives polítiques democràtiques i legítimes. La Justícia i la Fiscalia s’han convertit així en un òrgan més de persecusió política per part de l’Estat.