El fracàs de les polítiques de devaluació salarial a l’euro-zona

Matt Kenyon on low wagesAquest darrer dimecres 21 de Gener, el professor Jorge Uxó de la Universitat de Castella la Manxa (UCLM) oferia un seminari a la Facultat d’Economia al voltant de la crisi econòmica, desocupació i polítiques salarials a la zona euro. Durant la conferència es van apuntar algunes interessants reflexions que contrasten amb la diagnosi convencional sobre la crisi, així com en les polítiques econòmiques adoptades per fer front a la mateixa.

El relat hegemònic a la Unió Europea aquests darrers anys ha estat una aposta clara per la devaluació salarial com a única via possible per guanyar competitivitat. Les principals reformes estructurals dutes a terme a la perifèria europea s’han centrat en incrementar la flexibilitat laboral i en afavorir una tendència a la baixa dels salaris. Sota la perspectiva neoclàssica, això hauria de permetre el retorn a l’equilibri de llarg termini, millorant en el curt i mitjà termini les exportacions dels països que es troben en pitjor situació. Evidentment, l’assumpció necessària per a poder realitzar aquesta afirmació és entendre que els salaris a la perifèria s’han situat per sobre dels d’equilibri. És a dir, allò de “heu viscut per sobre de les vostres possibilitats”.

La realitat és que al centre de la Unió Europea, particularment a Alemanya, el creixement dels salaris abans de la crisi va ser molt modest, mentre que als països de la perifèria els salaris nominals sí van augmentar d’una forma considerable. Però què ens mostra precisament aquesta tendència en relació als patrons de creixements pre-crisis? Doncs ens indica bàsicament que el gran creixement de les exportacions alemanyes des de la creació de l’euro-zona s’explica per una demanda agregada creixent als països de l’entorn, particularment impulsada per l’abundància de crèdit barat i l’alça dels salaris nominals. Així doncs, apareixen dos models diferents de creixement: l’alemany impulsat per les exportacions, i el perifèric, impulsat per la demanda agregada local (crèdit barat + salaris en alça).

El 2007, la crisi financera internacional, així com la gran davallada que va sofrir el sector de la construcció, van enfonsar la demanda agregada especialment als països de la perifèria. El crèdit ja no arribava com abans, la desocupació va augmentar, i els salaris s’estancaven o retrocedien. Apareixen doncs, greus desequilibris macroeconòmics que cal afrontar, entre ells la caiguda de la producció i l’empitjorament de les balances comercials. És en aquest context on entren en joc les polítiques de devaluació com a resposta a la crisi.

S’inicien programes de reformes estructurals amb la intenció de reduir els costos laborals i facilitar la flexibilitat salarial a la baixa. La intenció, com hem comentat abans, és reduir els costos laborals unitaris (CLU) i amb això millorar la competitivitat general de l’economia utilitzant les exportacions com a palanca per eixir de la crisi. No obstant això, l’aplicació d’aquestes polítiques te també conseqüències dramàtiques que empitjoren la situació al menys a curt termini. Entre els efectes més destacats, les polítiques de devaluació alimenten la tendència baixista del PIB, incrementant al mateix temps els ràtios de deute. A més a més, la disminució dels CLU no te perquè acabar reflectint-se en el preu real, com de fet ha succeït en el nostre cas. La baixada dels costos laborals ha passat a engrossir el marge de beneficis empresarials, però no ha tingut un efecte rellevant en el preu final. La desitjada millora de la competitivitat es transforma doncs només en una manera d’incrementar el percentatge que suposa el marge empresarial sobre el preu final del producte. Amb aquesta lògica, les polítiques de devaluació actuen només com a polítiques pro-capital, però tenen a curt termini efectes perversos sobre la demanda interna.

En economies altament dependents de la demanda interna aquest tipus de polítiques pro-capital no tenen cap fonamentació teòrica, ja que són precisament els salaris els que impulsen el creixement i retroalimenten la demanda agregada. Les polítiques pro-capital només tenen efectes en aquells països on el creixement ve determinat en major mesura per la inversió i el sector empresarial dirigit a l’exportació. En altres paraules, les polítiques pro-capital poden ser aptes per a Alemanya, però són absolutament nefastes per a la perifèria.

Anuncis

La trampa de l’austeritat

En aquests últims temps, no tenim un discurs o iniciativa política que no continga la paraula “austeritat”. Sembla que l’austeritat siga la clau per eixir d’una crisi econòmica, que per contrari, és molt més que això. Els defensors de l’austeritat i dèficit zero a qualsevol cost, obvien de fet, l’essència del problema, i és per això, que allà on s’han aplicat estes polítiques només estan aconseguint ofegar el creixement econòmic.

Foto: Julien Jorge

El primer que ens cal és entendre bé els conceptes. Molta gent te una barreja de conceptes que no li permet emetre una opinió argumentada. Segons les principals institucions polítiques i econòmiques, el objectiu principal de la política econòmica en estos moments, s’ha de dirigir a retallar al màxim el dèficit. El dèficit és un desequilibri en els pressupostos estatals, resultat del fet que els ingressos són menors a les despeses. Aquest desequilibri genera una despesa que s’ha de finançar amb emissió de deute públic, és a dir, de bons a un determinat termini on l’Estat es compromet a retornar-li a l’inversor els diners més una quantitat en concepte d’interessos. En funció de la solvència de les finances públiques (determinada per la quantitat de deute que ja s’ha emés, inestabilitat política, simple desconfiança etc..) els interessos a pagar per col·locar el deute poden ser majors o menors, és la famosa, prima de risc. Si aquesta última és molt elevada, lògicament, ofega progressivament les finances de l’Estat. Fins ací, els elements bàsics que cal conèixer.

Tots els governs, institucions, premsa i organitzacions de tots tipus, indiquen que la prioritat actual, deu dirigir-se cap a reduir el dèficit públic, de manera que també es reduisquen les emissions de deute i les possibilitats de fallida per impagament del deute. Però aquesta cadena de resultats, qualsevol de vosaltres, podrà adonar-se que es limita a ajornar o limitar l’exposició de les finances públiques als famosos “mercats”, però, en canvi, no te com a objectiu – i per suposat tampoc com a resultat – el creixement econòmic i/o la creació de llocs de treball.

Un dèficit reduït, o un deute zero, no genera per si mateix llocs de treball ni benestar social en general, i qui ho afirme està obviant la realitat.

És més, els defensors d’aquestes polítiques d’austeritat indiscriminada, obvien la raó fonamental de l’existència del dèficit. És una qüestió clau, que ens cal plantejar abans de poder trobar solucions raonables. Com dèia fa uns dies el Premi Nòbel d’Economia, Joseph Stiglitz en una entrevista a “El País”, el dèficit no és la causa d’un baix creixement, si no a l’invesa, el baix creixement genera el dèficit. La davallada d’ingressos fiscals deguda a la contracció del consum és la que genera i agreuja el dèficit, i per tant, també el deute públic i els problemes que comentàvem abans.

L’austeritat està molt bé, la podem aplicar en molts camps, com en les despeses dels polítics i tantes despeses improductives que te l’Estat, però si l’apliquem en les prestacions socials o en els serveis públics tindrà l’efecte contrari al dessitjat. Reduirà el dèficit, lògicament, però com a contrapartida ofegarà el creixement econòmic i la creació de llocs de treball. Aquest efecte contraproduent, es pot comprovar en els països on els governs conservadors han aplicat fermament aquestes polítiques. Un cas especialment representatiu és el Regne Unit, on les polítiques de forts retalls del govern de David Cameron, no han aconseguit més que ofegar el creixement econòmic a unes poques dècimes.

Creixement PIB Real del Regne Unit. Es pot observar com tot i ser positiu va en davallada. Gràfic: Office for National Statistics

Aleshores quina és l’alternativa? En la meua opinió, calen unes directrius de política econòmica que compatibilitzen la reducció del dèficit amb el manteniment de la despesa social i d’ajut als sectors productius. I no, no és impossible. La reducció del dèficit es pot dur a terme amb polítiques que no tinguen un efecte directe sobre el creixement econòmic. Una mesura evident seria la restructuració cap a un sistema fiscal més progressiu, és a dir, que les càrregues impositives es traslladen de forma equilibrada a les rendes més altes, de forma que les rendes mitjanes i baixes poden augmentar el seu consum, mentre que la contracció del consum de les rendes altes seria molt menor en comparació. Un altra mesura que pot tindre un impacte importantíssim en la reducció del dèficit, és l’augment del control sobre l’economia submergida, que generaria un important augment en la recaptació pública.

Aquestes últimes mesures, només són dos exemples clars, de com es possible dur a terme la reducció del dèficit sense aplicar polítiques d’austeritat radical. Aquest tipus de mesures permetrien augmentar els ingressos públics, reducció del dèficit i deute públic (amb la conseqüent menor exposició als mercats) i al mateix temps sostenir polítiques socials i d’estímul al consum que ajudarien a impulsar la recuperació econòmica.

Per tant, estimats amics i amigues que llegiu aquest article, no caigueu en la trampa dels mitjans i d’alguns polítics, de creure que l’austeritat és una solució, perquè crec, que queden demostrats els seus efectes perversos sobre allò que al final és – o deuria ser – el objectiu màxim, la sostenibilitat de l’economia i la creació de llocs de treball.