L’economia valenciana, un repte de present i futur

Dins del context de crisi econòmica mundial, l’economia valenciana no és un simple jugador més. Ens juguem quin serà el nostre futur model econòmic i com això incidirà en el nostre desenvolupament com a país.

Ens trobem en un moment clau. El meu professor d’Economia del País Valencià a la Universitat de València, Vicent Soler, ho resumia amb el mot “cruïlla”. És evident, que la davallada econòmica per a l’economia valenciana ha suposat més que una simple contracció econòmica. Ha suposat el replantejament general d’un model econòmic basat en la competència via preus, en la construcció i en el turisme, que fins ara havia donat bons resultats en termes de creixement econòmic. Pot ser, quatre són ara mateix els interrogants més importants que tenim damunt la taula:

Replantejament del model econòmic. És el repte més ampli i més incert. La mà d’obra barata i el turisme havien sigut les bases sobre els quals es fonamentà el model econòmic valencià, i ara la forta contracció del consum, la davallada del sector de la construcció i la competència internacional, han deixat caduc aquest model. Així, caldrà que ens replantegem el model econòmic des de zero, apostant per revitalitzar el nostre teixit industrial des de la competència en qualitat i en valor afegit.

Corredor mediterrani i obertura cap a Europa. Ja fa anys i anys, que experts en la matèria venien advertint de la importància del corredor mediterrani, de la importància d’una bona connexió de tot l’eix mediterrani amb Europa. L’obertura cap a Europa pot ser una bona oportunitat per revitalitzar el nostre teixit productiu. Lamentablement les polítiques centralistes de l’Estat Espanyol, ens han condemnat a tindre unes deficients infraestructures de connexió amb Catalunya i amb Europa. Caldrà apostar fermament per la inversió en el corredor mediterrani, i no serà fàcil amb un govern dirigit des de Madrid – ara més centralista que mai – que intentarà prioritzar l’eix central i obstaculitzar la vertebració de l’eix mediterrani.

Sistema Financer. Una qüestió important i en la que desafortunadament poc tenim ja a dir. El sistema financer valencià ha estat pràcticament desmantellat. Han desaparegut les entitats pròpies més importants, concentrant-se en grups aliens i desplaçant els centres de decisió cap a Madrid. Per a una economia àmpliament dependent del crèdit, com la nostra, l’estructuració d’un sistema financer propi és una qüestió clau per al desenvolupament present i futur del nostre teixit productiu.

Model de finançament. El País Valencià sofreix d’un model de finançament marcat des de Madrid que ens perjudica clarament en el nostre desenvolupament econòmic. Sofrim en primer lloc un infra-finançament respecte a la nostra població, i en segon lloc i més important patim un dèficit fiscal superior al 6% del nostre PIB. La LOFCA, que determina el finançament de les comunitats autònomes dins l’Estat Espanyol, va establir la solidaritat interterritorial com a criteri de finançament, no obstant, els valencians tot i estar per baix de la mitjana estatal en quan a renda per càpita, seguim sofrint un espoli fiscal que alguns estudis xifraven el 2009 en més de 6.000 milions d’euros anuals. Caldrà fermesa front a Madrid per reivindicar allò que ens pertoca com a poble, i apostar pel concert econòmic com a forma de finançament autònoma.

Aquestes qüestions que hem comentat, la resposta que es done a les mateixes, és el que condicionarà el nostre desenvolupament social i econòmic en els propers anys. De nosaltres depèn quin camí de la cruïlla agafem.

La trampa de l’austeritat

En aquests últims temps, no tenim un discurs o iniciativa política que no continga la paraula “austeritat”. Sembla que l’austeritat siga la clau per eixir d’una crisi econòmica, que per contrari, és molt més que això. Els defensors de l’austeritat i dèficit zero a qualsevol cost, obvien de fet, l’essència del problema, i és per això, que allà on s’han aplicat estes polítiques només estan aconseguint ofegar el creixement econòmic.

Foto: Julien Jorge

El primer que ens cal és entendre bé els conceptes. Molta gent te una barreja de conceptes que no li permet emetre una opinió argumentada. Segons les principals institucions polítiques i econòmiques, el objectiu principal de la política econòmica en estos moments, s’ha de dirigir a retallar al màxim el dèficit. El dèficit és un desequilibri en els pressupostos estatals, resultat del fet que els ingressos són menors a les despeses. Aquest desequilibri genera una despesa que s’ha de finançar amb emissió de deute públic, és a dir, de bons a un determinat termini on l’Estat es compromet a retornar-li a l’inversor els diners més una quantitat en concepte d’interessos. En funció de la solvència de les finances públiques (determinada per la quantitat de deute que ja s’ha emés, inestabilitat política, simple desconfiança etc..) els interessos a pagar per col·locar el deute poden ser majors o menors, és la famosa, prima de risc. Si aquesta última és molt elevada, lògicament, ofega progressivament les finances de l’Estat. Fins ací, els elements bàsics que cal conèixer.

Tots els governs, institucions, premsa i organitzacions de tots tipus, indiquen que la prioritat actual, deu dirigir-se cap a reduir el dèficit públic, de manera que també es reduisquen les emissions de deute i les possibilitats de fallida per impagament del deute. Però aquesta cadena de resultats, qualsevol de vosaltres, podrà adonar-se que es limita a ajornar o limitar l’exposició de les finances públiques als famosos “mercats”, però, en canvi, no te com a objectiu – i per suposat tampoc com a resultat – el creixement econòmic i/o la creació de llocs de treball.

Un dèficit reduït, o un deute zero, no genera per si mateix llocs de treball ni benestar social en general, i qui ho afirme està obviant la realitat.

És més, els defensors d’aquestes polítiques d’austeritat indiscriminada, obvien la raó fonamental de l’existència del dèficit. És una qüestió clau, que ens cal plantejar abans de poder trobar solucions raonables. Com dèia fa uns dies el Premi Nòbel d’Economia, Joseph Stiglitz en una entrevista a “El País”, el dèficit no és la causa d’un baix creixement, si no a l’invesa, el baix creixement genera el dèficit. La davallada d’ingressos fiscals deguda a la contracció del consum és la que genera i agreuja el dèficit, i per tant, també el deute públic i els problemes que comentàvem abans.

L’austeritat està molt bé, la podem aplicar en molts camps, com en les despeses dels polítics i tantes despeses improductives que te l’Estat, però si l’apliquem en les prestacions socials o en els serveis públics tindrà l’efecte contrari al dessitjat. Reduirà el dèficit, lògicament, però com a contrapartida ofegarà el creixement econòmic i la creació de llocs de treball. Aquest efecte contraproduent, es pot comprovar en els països on els governs conservadors han aplicat fermament aquestes polítiques. Un cas especialment representatiu és el Regne Unit, on les polítiques de forts retalls del govern de David Cameron, no han aconseguit més que ofegar el creixement econòmic a unes poques dècimes.

Creixement PIB Real del Regne Unit. Es pot observar com tot i ser positiu va en davallada. Gràfic: Office for National Statistics

Aleshores quina és l’alternativa? En la meua opinió, calen unes directrius de política econòmica que compatibilitzen la reducció del dèficit amb el manteniment de la despesa social i d’ajut als sectors productius. I no, no és impossible. La reducció del dèficit es pot dur a terme amb polítiques que no tinguen un efecte directe sobre el creixement econòmic. Una mesura evident seria la restructuració cap a un sistema fiscal més progressiu, és a dir, que les càrregues impositives es traslladen de forma equilibrada a les rendes més altes, de forma que les rendes mitjanes i baixes poden augmentar el seu consum, mentre que la contracció del consum de les rendes altes seria molt menor en comparació. Un altra mesura que pot tindre un impacte importantíssim en la reducció del dèficit, és l’augment del control sobre l’economia submergida, que generaria un important augment en la recaptació pública.

Aquestes últimes mesures, només són dos exemples clars, de com es possible dur a terme la reducció del dèficit sense aplicar polítiques d’austeritat radical. Aquest tipus de mesures permetrien augmentar els ingressos públics, reducció del dèficit i deute públic (amb la conseqüent menor exposició als mercats) i al mateix temps sostenir polítiques socials i d’estímul al consum que ajudarien a impulsar la recuperació econòmica.

Per tant, estimats amics i amigues que llegiu aquest article, no caigueu en la trampa dels mitjans i d’alguns polítics, de creure que l’austeritat és una solució, perquè crec, que queden demostrats els seus efectes perversos sobre allò que al final és – o deuria ser – el objectiu màxim, la sostenibilitat de l’economia i la creació de llocs de treball.

Un retall alternatiu

Podem estar, o no d’acord, amb la necessitat de retallar el dèficit públic. Podríem veure-ho com una simple necessitat per parar els peus als especuladors, o com una necessitat per a les finances estatals. Personalment m’incline més per la primera opció. Els governs no s’atreveixen a solucionar el vertader problema que és la desregulació financera i els lliures moviments dels especuladors, i aleshores opten per intentar frenar les possibilitats de que especulen en perjudici de la zona euro.

De fet fa uns moments llegia a “El País” que hi havia ja consens a l’UE per sancionar als països que incompliren el Pacte d’Estabilitat i Creixement, és a dir menys del 3% de dèficit públic. Ara mateixa ho superen tots, així que a veure qui serà el “llançat” que es sancionarà a ell mateix. En tot cas com dèia és un intent de solucionar un problema sense tindre en compte les bases del problema.

Però bé, ja que pareix que el sistema ens exigeix retallar el dèficit, veiem on ho fem. El senyor Zapatero fa uns dies anunciava les seues mesures: retall de sous de funcionaris, congelació de les pensions, entre d’altres.. Totes les mesures lògicament afecten als que menys tenen, sobretot en el cas dels pensionistes. Però bé, és possible un retall alternatiu sense tocar la despesa social? Doncs sí. El diumenge “Público” publicava un article on economistes no-neoliberals indicaven partides on es podria retallar sense afectar directament als ciutadans. Us deixe l’enllaç i li feu una ullada, perquè és realment interessant:

+ Público: “Un ajust sense tocar la despesa social, és possible”

Els retalls de Zapatero a debat

Us deixe ací el debat que l’altre dia va emetre el programa Àgora de TV3. El debat compta amb la presència de dos catedràtics d’economia amb diferents punts de vista que contrasten la necessitat de retallar del dèficit i si la forma com ho ha fet el Govern Espanyol ha sigut la correcta.

Vodpod videos no longer available.