Aquests últims vuit dies, he estat a Prada (El Conflent – Catalunya Nord) participant en la Universitat Catalana d’Estiu. Per als no tan informats, la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) amb una llarga tradició històrica, és tot un programa d’activitats, jornades, tallers, i en definitiva un punt de trobada d’estudiants, professors i ciutadans d’arreu dels països que comparteixen la cultura i llengua catalana.
Es celebra a la localitat de Prada (Prades és el nom oficial en francès), que administrativament forma part de l’Estat Francès, però que comparteix història i cultura amb tots els territoris que algún dia van formar part de la Corona d’Aragó i dels territoris de parla catalana. És el que normalment es coneix com a Catalunya Nord, la part del sud de frança, principalment la regió del Languedoc-Roselló. El passat dia 16, de bon matí, l’autobús eixia de València amb un bon grapat de valencians cap a Prada. Allà ens esperaven companys catalans, de les Illes, de la pròpia Catalunya Nord, de l’Alguer i un bon grapat de gent d’altres països que venien a Prada com a estudiants de la nostra llengua.
L’activitat de la UCE es conforma amb cursos de formació de totes les àrees acadèmiques, tallers de diferents activitats i tot tipus d’actes, debats, taules redones, entre d’altres. Pot ser, el que més vam notar només aplegar va ser el canvi d’horari, ara ens tocava dinar a les 12h i sopar a les 19h. Ens allotjavem a la residència del Liceu Renouvier de Prada, pràcticament al costat del llit del riu “La Têt” i sota el massís del “Canigó”. El paisatge no podia ser millor. Al llarg de la nostra estada vam tindre l’oportunitat d’assistir a múltitud de cursos i conferències, per exemple, vam poder escoltar i parlar, dins del cicle de conferències “Crisi democràtica i representació territorial”, amb Mireia Mollà de Compromís, Martín Garitano de Bildu i Jan Jambon del N-VA flamenc. Pel matí vam assistir a diferents cursos, crisi ambiental, sanitat, i finalment un anàlisi de la crisi econòmica als territoris dels Països Catalans. Per la vesprada podiem fer diferents tallers de tot tipus d’activitats, jo vaig assistir al de muntanyisme – on vam tindre l’oportunitat de recórrer alguns dels indrets més bonics de la comarca del Conflent – i al de fotografia digital, on el Joan Víctor (un gran profe de fotografia de Barcelona) ens va explicar totes aquelles opcions complexes que tenia la nostra càmera de fotos, i de les quals ni tan sols érem conscients. També vam compartir bons moments amb tota la delegació valenciana que va vindre a presentar el Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida (del que precisament parlava en el meu anterior article) i amb tota la resta de companys i companyes valencianes que van pujar fins a Prada. En definitiva molts bons moments i esdeveniments que es fan difícils de resumir en unes poques línies.
Però més enllà de tota l’activitat, dels concerts, dels tallers, de les xerrades, el més bonic de l’UCE – almenys per mi – va ser la convivència amb gent de procedències molt diferents, que permetia a més, escoltar accents de tots els territoris que compartim llengua i cultura. I no tan sols amb companys de Catalunya, les Illes o els altres territoris de parla catalana, si no amb un bon grapat de gent que venia d’altres territoris fora de les nostres fronteres, de la República Txeca, de Portugal i fins i tot dels EUA, tots teníen un gran interès en parlar i perfeccionar la nostra llengua. Eixa convivència, a més de generar molt bones amistats, crec que ens ha aportat una visió molt més oberta i molt més completa, de la importància que realment te la nostra cultura i la nostra llengua.
Un altre aspecte, que m’agradat bastant conèixer, és la situació social i cultural a la Catalunya Nord. Com el evident domini del francès, i del sentiment de pertinença política a França, és totalment compatible amb sentir-se part d’una cultura compartida amb tots els Països Catalans. Allà tot era “català”, des de l’aigua, fins als equips esportius predominants. La cultura catalana forma part, com un element folklòric, de la vida de tota la gent d’aquelles comarques. La situació lingüística és evidentment dominada pel francès, tot i què, en la major part de comerços i llocs públics el català és una llengua coneguda per una bona part. Per a aquells valencians, que constantment degraden la categoria de la nostra llengua a poc més que una llengua per al “poble”, els diré que amb el seu valencià poden anar a comprar a Prada al supermercat i els entendran, qui havia dit que el valencià no servia per res?
La UCE ens ha permès dos coses que personalment valore molt; en primer lloc conèixer durant 8 dies la cultura i la societat de la Catalunya Nord, i en segon lloc estar en contacte i fer amics amb gent de totes les procedències, sentint-se realment part d’una cultura i d’una llengua comú.
L’any que ve, si els recursos econòmics ens ho permeten, repetirem!
El Mirador Valencià 