El fracàs de les polítiques de devaluació salarial a l’euro-zona

Matt Kenyon on low wagesAquest darrer dimecres 21 de Gener, el professor Jorge Uxó de la Universitat de Castella la Manxa (UCLM) oferia un seminari a la Facultat d’Economia al voltant de la crisi econòmica, desocupació i polítiques salarials a la zona euro. Durant la conferència es van apuntar algunes interessants reflexions que contrasten amb la diagnosi convencional sobre la crisi, així com en les polítiques econòmiques adoptades per fer front a la mateixa.

El relat hegemònic a la Unió Europea aquests darrers anys ha estat una aposta clara per la devaluació salarial com a única via possible per guanyar competitivitat. Les principals reformes estructurals dutes a terme a la perifèria europea s’han centrat en incrementar la flexibilitat laboral i en afavorir una tendència a la baixa dels salaris. Sota la perspectiva neoclàssica, això hauria de permetre el retorn a l’equilibri de llarg termini, millorant en el curt i mitjà termini les exportacions dels països que es troben en pitjor situació. Evidentment, l’assumpció necessària per a poder realitzar aquesta afirmació és entendre que els salaris a la perifèria s’han situat per sobre dels d’equilibri. És a dir, allò de “heu viscut per sobre de les vostres possibilitats”.

La realitat és que al centre de la Unió Europea, particularment a Alemanya, el creixement dels salaris abans de la crisi va ser molt modest, mentre que als països de la perifèria els salaris nominals sí van augmentar d’una forma considerable. Però què ens mostra precisament aquesta tendència en relació als patrons de creixements pre-crisis? Doncs ens indica bàsicament que el gran creixement de les exportacions alemanyes des de la creació de l’euro-zona s’explica per una demanda agregada creixent als països de l’entorn, particularment impulsada per l’abundància de crèdit barat i l’alça dels salaris nominals. Així doncs, apareixen dos models diferents de creixement: l’alemany impulsat per les exportacions, i el perifèric, impulsat per la demanda agregada local (crèdit barat + salaris en alça).

El 2007, la crisi financera internacional, així com la gran davallada que va sofrir el sector de la construcció, van enfonsar la demanda agregada especialment als països de la perifèria. El crèdit ja no arribava com abans, la desocupació va augmentar, i els salaris s’estancaven o retrocedien. Apareixen doncs, greus desequilibris macroeconòmics que cal afrontar, entre ells la caiguda de la producció i l’empitjorament de les balances comercials. És en aquest context on entren en joc les polítiques de devaluació com a resposta a la crisi.

S’inicien programes de reformes estructurals amb la intenció de reduir els costos laborals i facilitar la flexibilitat salarial a la baixa. La intenció, com hem comentat abans, és reduir els costos laborals unitaris (CLU) i amb això millorar la competitivitat general de l’economia utilitzant les exportacions com a palanca per eixir de la crisi. No obstant això, l’aplicació d’aquestes polítiques te també conseqüències dramàtiques que empitjoren la situació al menys a curt termini. Entre els efectes més destacats, les polítiques de devaluació alimenten la tendència baixista del PIB, incrementant al mateix temps els ràtios de deute. A més a més, la disminució dels CLU no te perquè acabar reflectint-se en el preu real, com de fet ha succeït en el nostre cas. La baixada dels costos laborals ha passat a engrossir el marge de beneficis empresarials, però no ha tingut un efecte rellevant en el preu final. La desitjada millora de la competitivitat es transforma doncs només en una manera d’incrementar el percentatge que suposa el marge empresarial sobre el preu final del producte. Amb aquesta lògica, les polítiques de devaluació actuen només com a polítiques pro-capital, però tenen a curt termini efectes perversos sobre la demanda interna.

En economies altament dependents de la demanda interna aquest tipus de polítiques pro-capital no tenen cap fonamentació teòrica, ja que són precisament els salaris els que impulsen el creixement i retroalimenten la demanda agregada. Les polítiques pro-capital només tenen efectes en aquells països on el creixement ve determinat en major mesura per la inversió i el sector empresarial dirigit a l’exportació. En altres paraules, les polítiques pro-capital poden ser aptes per a Alemanya, però són absolutament nefastes per a la perifèria.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s