Moviments a Euskadi

Aquests últims mesos els moviments polítics a Euskadi han situat de nou el “conflicte basc” en primera plana dels mitjans de comunicació. El debat intern i l’aposta de l’esquerra abertzale per vies exclusivament democràtiques, ha situat l’organització armada “ETA” en una difícil situació. La fi del “conflicte” estaria més a prop, tot i que les posicions dels dos grans partits espanyols dificultaran el procés.

Fa uns mesos, l’esquerra abertzale obria de nou el debat al voltant de la situació de l’independentisme a Euskadi i la seva relació amb l’organització armada ETA. La conclusió d’aquest debat pareixia clara, l’esquerra abertzale havia de prendre el seu propi camí i desvincular-se plenament de qualsevol opció violenta. Pot ser, això ja havia succeït en part amb l’aparició en les passades eleccions d’Aralar en l’escena política basca. La resposta d’ETA a aquests moviments va ser la declaració d’un alto el foc el passat 5 de novembre. Els grans partits espanyols van considerar aquesta decisió “clarament insuficient”, mentre que l’esquerra abertzale va ratificar la seua aposta per un “alto el foc permanent, i verificable per agents internacionals”.

Tot i això, des del trencament de l’últim alto el foc el 2006, les posicions del PP i PSOE es van endurir i es va rebutjar qualsevol possibilitat d’un final negociat. El reflex d’aquestes posicions va ser el pacte entre els dos partits per evitar que el PNB seguira al capdavant del govern basc. Des d’aleshores va començar una campanya policial, que si bé ha donat certs resultats, també ha generat una certa “criminalització” dels plantejaments independentistes. L’esquerra abertzale ha sigut perseguida, han hagut denuncies per maltractaments i el seu interlocutor públic ha sigut empresonat. S’ha endurit la llei de partits en referència a la condemna d’ETA, reforma que, per cert, no inclou la condemna per exemple al règim franquista.

És a dir, la “Llei de Partits” impedeix la participació d’aquells que no rebutgen de forma molt explicita la violència d’ETA, però permet participar en política a partits que no han condemnat mai el règim feixista i per tant no han renunciat a la seua violència. Però aquest sembla que ja és un altre tema.

Així, les condicions polítiques i socials que s’estan donant en estos moments a Euskadi són dignes de deixar a banda els prejudicis i passar a l’acció per propiciar un escenari de pau. Per aconseguir aquest objectiu és necessari reobrir la via de la negociació i sobretot legalitzar i donar suport a l’esquerra abertzale com a moviment independentista democràtic amb capacitat per aïllar a ETA. L’experiència d’altres processos semblants com l’irlandès, indiquen que aquesta és la via correcta. Per al fi de ETA, és clau que l’esquerra abertzale marque el seu propi camí, com ho va fer el Sinn Féin a Irlanda, i per això és necessari que es done un “vot de confiança” i es deixen a banda els prejudicis dels grans partits espanyols (i que els grans mitjans espanyols reprodueixen). Cal tractar aquest tema amb la màxima rigorositat, deixant a banda plantejaments subjectius, i tenint en compte la complexitat del procés. S’ha de tindre clar que l’objectiu ha de ser que la situació política al País Basc s’estabilitze i l’independentisme siga una opció tant legitima i democràtica com l’unionisme.

Anuncis

El debat sobre les pensions

El debat sobre la sostenibilitat del sistema públic de pensions està damunt la taula. Més encara després de que el govern francés aconseguira endarrerir l’edat de jubilació dos anys més, a pesar de les grans protestes i vagues que han recorregut el país durant aquestes últimes setmanes. Però és realment necessària una reforma del sistema? Hi han interessos ocults darrere d’aquestes maniobres? Ens portarà aquest procés a un desmantellament progressiu de l’Estat del Benestar?

La crisi econòmica i l’aplicació de certes polítiques neoliberals estan posant en perill un dels pilars fonamentals sobre els que s’estructura la nostra societat moderna, l’anomenat Estat del Benestar. Per una banda la ideologia neoliberal sobre la que s’ha constituït la Unió Europea ha produït la popularització dels postulats que aposten per la privatització de serveis públics o la reducció del paper de l’Estat en l’economia. Per altra banda les elevades quantitats de diners que els Estats han tingut que desemborsar per salvar els bancs i estimular la demanda agregada, junt a la caiguda de la recaptació fiscal, ha tingut com a resultat un ràpid increment del dèficit públic. Evidentment els elevats dèficits públics han encetat rumors d’impagaments que han tingut com a conseqüència una crisi en el deute públic, on alguns Estats s’han vist obligats a pagar uns elevats tipus d’interès per col·locar els seus bons.

Com dèiem, com a conseqüència de l’augment del dèficit públic, s’obri la porta a la recerca de mesures per tal de reduir el mateix, i és ací on entren en joc els retalls a l’estat del benestar. Així, la majoria de països de la Unió Europea han proposat ja reformes en el seu sistema de pensions per tal de, segons paraules dels dirigents, “fer-los viables”. L’argumentari per llançar la proposta, és, com no podia ser d’altra manera l’elevat dèficit públic, junt a un munt d’informes “d’experts” que auguren un futur negre per a les pensions públiques. El primer motiu, l’elevat dèficit públic, sembla lògic, si no fora perquè una part molt important d’aquest dèficit s’ha produït com a conseqüència del rescat bancari del qual, el ciutadà no s’ha beneficiat en res. El segon motiu, podem compartir-lo en part, però cal puntualitzar com trauen els comptes aquests “experts”. És cert, i evident, que el progressiu envelliment de la nostra societat (augmenta l’esperança de vida i les taxes de natalitat són baixes) fa que cada vegada les inversions en pensions i serveis públics siguen més necessaris. Aquestos “experts” fan comptes atenent a aquestes tendències d’evolució poblacional (que poden obviar fenòmens com la immigració) i tenint en compte que les pensions s’haurien de pagar amb les cotitzacions dels treballadors.

No podem oblidar, però, que molts d’aquestos “experts”, al cap i a la fi responen a uns interessos molt concrets i tots sabem que crear incertesa sobre el futur de les pensions és un negoci increïble per als bancs i els seus fons de pensions privats.

Aleshores, si l’evolució poblacional (segons les prediccions) ens portarà a una societat més envellida on cotitzacions i pensions no “casaran”, que podem fer? Si atenem als criteris neoliberals impulsats per l’UE, les mesures són: augment de l’edat de jubilació (amb la conseqüència directa d’açò sobre l’atur dels joves) o augment dels períodes de cotització mínima per part dels treballadors. No obstant, en la meva opinió, hi ha un altra opció que pareixen voler obviar els representants de la Unió Europea, i és donar entrada al finançament de les pensions mitjançant altres impostos. Aquest sistema ja s’aplica en alguns països nòrdics que tenen un Estat del Benestar molt més desenvolupat que nosaltres.

Perquè hem de finançar les pensions només amb les cotitzacions dels treballadors? No podem finançar-les també amb altres impostos com l’IVA? O pot ser interessa més empitjorar les pensions públiques per tal de que els fons privats guanyen protagonisme?

Si ara parlàrem amb un representant públic, probablement ens diria, que això no és possible, que aquestos impostos ja estan compromesos per a altres coses. Val, aleshores li demanaríem dos coses: en primer lloc eficiència en la despesa pública, que com tots sabem és molt millorable, i en segon lloc plantejar-se introduir o reimplantar certs impostos. Efectivament, estic totalment d’acord en que si volem millors serveis públics caldrà augmentar la pressió fiscal (res més lluny del que fan a Finlàndia o Suècia), però no amb impostos indiscriminats (com l’IVA), si no amb impostos que apliquen la progressivitat fiscal. No podem dir als nostres treballadors i treballadores que deuen acceptar la retallada en drets socials, quant hem suprimit l’impost de patrimoni (que fonamentalment afectava a la transmissió de grans fortunes) o quant les SICAV (Societats d’Inversió en Capital Variable) estan tributant a l’1%.

En resum, el debat sobre les pensions i l’Estat del Benestar, és un debat amb molts interessos polítics i econòmics, però amb molt poca voluntat de preservar una de les grans fites socials aconseguides per la democràcia europea.

l’AVE, una inversió poc prioritària

Aquesta setmana s’ultimaven ja els preparatius per a l’arribada de l’AVE a València, on pocs dies després els dirigents polítics feien el primer viatge inaugural de la línia Madrid-València. Però és realment necessari l’AVE? És cert que produïsca un grans beneficis econòmics? Ens pot l’AVE, com diu el senyor Camps, ajudar a eixir de la crisi?


Foto: Mikel Ortega

Sembla ben evident que la resposta a totes les preguntes anteriors és “no”. Ni l’AVE és una inversió prioritària i molt menys la línia Madrid-València. Quantes persones conegueu que realitzen de forma freqüent viatges a Madrid? Quants poden permetre’s el luxe de pagar 100€ per un viatge a Madrid? Probablement pocs i els que ho facen probablement ho fan per requisits del seu treball. En canvi, quantes persones conegueu que utilitzen les Rodalies o els Regionals per desplaçar-se a València?

Tot i això, és evident que qualsevol ampliació de la xarxa ferroviària i la millora de les comunicacions és una bona notícia, però lògicament ha d’haver un ordre de prioritats que en aquest cas ni és lògic ni raonable. Mentre els viatgers de Rodalia tenim que patir retrassos, manca d’horaris o preus abusius (i no parlem ja dels Regionals), un senyor que vulga anar a Madrid anirà a 300 Km/h amb el seu seient de pell (previ pagament d’uns preus que només alguns es poden permetre).

Mentre un senyor que vulga anar a Madrid tardarà hora i mitja, un senyor que vulga anar a Alcoi tardarà gairebé dues hores.

Certs mitjans de comunicació han emplenat portades i titulars amb l’arribada de l’AVE, argumentant que suposarà un impacte econòmic de milions i milions d’euros. Permeteu-me que discrepe, però crec més bé el contrari. M’agradaria veure en què es basen aquestos estudis per afirmar que es crearan milers de llocs d’ocupació. Jo crec que l’impacte és gairebé inexistent, més enllà de l’augment de la demanda alimentada per la despesa pública en la pròpia construcció dels trajectes. Més encara en aquest cas amb una línia Madrid-València que no sol·luciona el problema de l’eixida de mercaderies cap a Europa.

Econòmicament haguera sigut molt més raonable apostar per l’articulació del corredor mediterrani que concentra una bona part de l’activitat econòmica del sud d’Europa.

Com deia abans, la inversió en infraestructures no és mai negativa, però hi ha que tindre un ordre clar de prioritats i sobretot de millorar aquells serveis que els ciutadans utilitzen a diari. En aquest sentit crec que és prioritària la inversió en Rodalia, en noves línies i en millora del servei, l’aposta per un corredor mediterrani que és vital per a l’economia valenciana, i sobretot una forta inversió en línies regionals de la que l’exemple més clar és la línia Xàtiva-Alcoi, la qual, probablement, amb una ínfima part del cost de l’AVE, podria ser electrificada i posada en condicions.

El problema espanyol, il·lustrat

Un dels economistes actuals que personalment més admire, Paul Krugman, ha publicat al seu blog una interessant representació gràfica del problema que te Espanya amb l’atur.

El titol diu: “Cost unitàri del treball en la producció” i ens presenta l’evolució en Alemanya en comparació amb l’evolució a Espanya. Podem observar ràpidament com els costos del treball s’incrementen de forma molt més notable a Espanya que a Alemanya. Això explica l’elevat index d’atur, tot i que trobe personalment que la diferència en este elevat cost recau més sobre la baixa productivitat que sobre els salaris.

OCDE / Paul Krugman Blog NY Times

Torna la polèmica per l’aigua

La reserva hídrica que planteja l’estatut de Castella La Manxa podria deixar el transvasament Tajo-Segura sense efectes pràctics i posar en perill bona part de l’activitat agrícola i econòmica valenciana

La polèmica de l’aigua està de nou oberta. En aquesta ocasió en un front totalment diferent, però molt més important per als interessos de la nostra terra. L’Estatut de Castella la Manxa, al que donen suport PP i PSOE d’aquesta comunitat, planteja una reserva hídrica de 6.000 hectòmetres cúbics que anul·laria el transvasament Tajo-Segura i posaria en greu perill a les comarques valencianes del sud. El Partit Popular valencià ha mostrat el seu descontent, però tot i això sembla que la decisió del partit a nivell nacional serà la que valdrà. La pressió de Maria Dolores de Cospedal sembla fer efecte i tot apunta a que PP i PSOE podrien votar junts al Congrés dels Diputats.

El PPCV, com dèiem, a pesar de haver mostrat el seu descontent no ha sigut capaç de passar de la propaganda i els discursos sense accions concretes. Cotino s’ha queixat tots els dies a Canal9 però no ha sigut capaç de plantar-se front a la direcció nacional del PP. Per la seua banda el PSPV i Alarte han estat pràcticament desapareguts i sembla també que prevaldrà la decisió dels socialistes de Castella La Manxa. És l’exemple perfecte de la poca conveniència de tindre un partit sotmès a una direcció a Madrid. Quant es tracta de defensar els nostres interessos Madrid preval. En canvi un partit estrictament valencià com el BLOC ha anunciat avui que ja s’ha posat a treballar per tal d’arribar a acords amb els partits nacionalistes amb representació al Congrés dels Diputats per tal d’evitar l’aprovació de l’estatut de Castella La Manxa. La diferència està ben clara.

Catalunya decideix

Hui 166 municipis catalans participaran en una consulta sobiranista. El primer poble a realitzar-se ahir, va votar SI.

Imatge de Vilaweb.cat

Hui 166 pobles d’arreu de Catalunya voten en una consulta ciutadana sobre la independència. 700.000 persones estan cridades a la convocatòria promoguda per una plataforma ciutadana i que ha rebut adhesions de centenars de municipis. La consulta ha generat un especial interès a Europa, d’on s’han apropat diferents observadors internacionals per tal de estudiar i valorar la iniciativa. Els col·legis electorals estaran oberts hui fins les 8 de la vesprada.

S’ha de valorar especialment la iniciativa, tenint en compte que ha sorgit de una plataforma ciutadana, que amb l’ajut dels diferents grups polítics als ajuntaments ha aconseguit tirar endavant la consulta. Tradicionalment a l’Estat Espanyol sempre s’ha tingut reticència a les consultes, i més encara si parlem del País Valencià. El nostre govern no ens va donar l’oportunitat de pronunciar-nos sobre l’estatut, i no parlar ja d’altres qüestions. És fonamental que els polítics i els governants perden la por a preguntar al poble. La participació pacífica i democràtica en qualsevol tipus de consulta és totalment positiva i fomenta la identificació dels ciutadans en la iniciativa política. Països com Suïssa pregunten constantment als seus ciutadans sobre tot tipus de qüestions i es una bona forma per que els ciutadans participen activament de la vida política. En este sentit, des de ací donar l’enhorabona a la plataforma que ha impulsat les consultes, perquè ha aconseguit allò a que els governants tenen por: preguntar directament als ciutadans.

84% a favor de una reforma constitucional

Hui alguns diaris com “El País” o “Público” publiquen enquestes que apunten a que una majoria de ciutadans està a favor de la reforma de la constitució


Normalment el 6 de Desembre, més conegut com a dia de la Constitució Espanyola, sol ser un dia de “piloteig” i “alabança” cap a la constitució del 1986. Tot i això, aquest any alguns diaris estatals ens han sorprès amb la publicació d’enquestes que apunten a que una majoria de ciutadans estarien a favor d’una reforma constitucional. Les opinions respecte als temes a reformar són diverses, i van des de el canvi de règim monàrquic, fins a l’eliminació de les referències a l’església catòlica.

Tot i això la reforma no és tan fàcil com sembla. La Constitució en si mateix, conté una espècie “d’auto-blindatge” que fa molt difícil la reforma dels articles claus de la mateixa. Per tal de retocar articles com els referits a la monarquia i altres de destacada importància, caldria una votació a favor al Congrés de 2/3 de la cambra (pràcticament impossible). Després s’haurien de dissoldre les Corts i tornar a convocar eleccions. Esta nova cambra deuria de tornar a ratificar la reforma per 2/3 de la cambra de nou, i finalment tindria que ser sotmesa a referèndum.

Us recomane si esteu interessats que llegiu els dos articles que detallen aquestes dos enquestes: